dimarts, 31 de gener de 2017

Patrick Ness (2014), Un monstruo viene a verme. Barcelona: Debolsillo. Ilustraciones de Siobhan Dowd. Inspirado en una idea de Siobhan Dowd



No te quedes al margen, comprométete y continúa la lucha de los que te han precedido: “métete en líos”. Esta es la exhortación con la que se inicia esta novela. 

Hay que ser valiente para enfrentarse a los que acechan los que son "diferentes", se necesita valor para enfrentarse a la muerte y perdonarse por continuar vivo, tras dejar partir a un ser amado.

Nos encontramos ante una historia de historias que nos habla de lo complicado que es superar la infancia sin perder su magia, de lo complejo que es intuir que no todo es blanco o negro, bueno o malo, amigo o enemigo, medicina o veneno. Una historia que ayuda a entender que estas dicotomías son simplificaciones cómodas de la enrevesada realidad.

Con esta lectura entendemos que las historias son “criaturas salvajes” que “persiguen y muerden y cazan” pero que ayudan a encontrar valor para enfrentarse al mundo.

Es un gran acierto recurrir al simbólico árbol del tejo para crear al monstruoso compañero del protagonista, un monstruo que provoca terror pero que es un amigo fiel.


Una criatura salvaje como la vida misma:

“Soy el lobo que mata al gran ciervo, el gavilán que mata al ratón, la araña que mata la mosca! (…) ¡Soy la serpiente del mundo que se devora la cola! ¡Soy todo lo que no está domesticado y no se puede domesticar!”

Desde la antigüedad, el tejo es un árbol sagrado asociado a la muerte. Es tan alto su poder venenoso que su ingesta es capaz de matar a un caballo, no digamos a un ser humano. Pero, paradójicamente, el tejo contiene taxol, un potente inhibidor de la división celular usado en tratamientos oncológicos.


Este tejo-monstruo será el fantástico gurú que enseñará a Conor a superar los sentimientos que le paralizan como si estuviera atrapado en un cepo o a controlar su ira que le contrae el estómago como si “una bola de fuego” o “un sol en miniatura” le quemara las entrañas.

Un pequeño gran libro que se ha convertido en una gran película.




dimarts, 24 de gener de 2017

Bernard-Marie Koltès (2016), En la solitud dels camps de cotó. Tarragona: Arola Editors. Traducció de Sergi Belbel


El camí de la vida és un diàleg entre estranys que acaba amb un duel?

No ho sé. Tampoc sé si Koltés volia expressar una cosa semblant o només deixar constància de la perplexitat per tot plegat.





Potser no cal cap interpretació, ja n'hi ha prou deixant-nos portar pel gavadal de metàfores: lluminoses, tenebroses, cruels, pietoses i belles que fan llegívol el text.

Començant pel comercial estraperlista —dealer— i el client que no ho vol ser i continuant pels camps de cotó, un dels pocs llocs on es pot confessar el desig:

“... digui’l com el diria a un arbre, o de cara a la paret d’una presó, o en la solitud d’un camp de cotó en el qual et passeges, nu, de nit; dieu-me’l si cal sense mirar-me.” P. 27.

Per anar a parar a les persones i als animals:

“La mirada es passeja i es posa i es pensa que es troba en terreny neutre i lliure, com una abella en un camp de flors, com el musell d’una vaca en l’espai clos d’un prat.” P. 21.

Passant per aquest crepuscle marc del diàleg, ple de clarobscurs:

“... aquella llum allà dalt... continua brillant impertorbablement; forada aquesta foscor, de la mateixa manera que un misto encès forada el drap que pretén apagar-lo.” P. 16.

Al final, cal escollir l’arma.

Quina? Tampoc ho sé.            

De tota manera un fragment de lectura em torna a la memòria:

“Els records són les armes secretes que l’home guarda dintre seu quan està despullat.” P. 40.

I si el duel és de paraules que reviuen records, que fereixen i maten, que curen i fan viure: armes secretes de doble fil?



dilluns, 16 de gener de 2017

Gemma Ruiz (2016), Argelagues. Barcelona: Proa (A tot vent)

 Amb la força de "la burra", la màquina que donava energia als telers. Biblioteca de Can Manyer, antiga fàbrica tèxtil,  a Vilassar de Dalt


"El món és partit per dos."

Així comença aquesta novel·la de període entretallat amb frases curtes i contundents que són com argelagues: esclaten després d’un incendi, punxen i floreixen.


A principis del segle XX, la nena Remei sap que el món és dividit en dos: els nens que poden ballar a la festa major i els que no, els del poble amb "el ramat d’estiuejants" i els de pagès, els que mengen el que volen i els que passen gana, els que "han tret la rifa" i els que "més avall només tenen el bestiar".

La distància entre els dos mons es gran com un barranc i sembla que en avançar el segle les vores de l’esvoranc es vagin acostant. Això sí, homes i dones, menystingudes elles, s’han de deixar la pell i els ossos treballant a la fàbrica i al camp, per escapar de la misèria i per fer realitat el somni de la casa i l’hortet.

Fins que la Guerra Civil fa encara més gran i més fonda la rasa, perquè s’hi afegeix una altra distinció: els “leones de la España autentica” i els “rojos, separatistas y masones”.

A partir d’aquest moment la consigna de “callar i ser només per treballar” serà “la nova religió del poble. I qui sap si l’opi, també.”

Però, sobretot les dones treballadores tenen un lema que s’hauria de pintar al portal de totes les cases: “Ajuda i t’ajudaran” i la solidaritat veïnal funciona com una seguretat social. Tant s’acull l'orfe, aquell que passa gana, o la nena murciana que no s’aguanta dreta treballant.

Les dones estant a punt per ajudar i per xalar, xerrant a la feina o a la cuina, divertint-se per Santa Llúcia o, ja al segle XXI, gaudint de l’opera a l’Arena de Verona.


Tot narrat amb un llenguatge que brolla de converses familiars o entre companyes i veïnes, amb expressions que evoquen aquest món que va ser i que aquí queda enregistrat.

M’emociona el “parenostre de fel” amb el qual es fa caritat, em fa somriure com una parella d’homes se’n va a Barcelona “a buscar-se les pessigolles”, o com a Roma, on les treballadores tèxtils canten el Virolai al inefable Pius XII, expliquen que les escultures porten “tota la verdura enlaire”.

Encara que al principi m’ha costat entrar en el ritme tallat de la frase curta, poc a poc aquestes argelagues se m’han empeltat i he llegit de gust aquesta història de superació d’una família que podria haver estat la meva.

Com a cloenda no hi ha res millor que l’empenta de l’ària de Turandot de Puccini, "Nessum dorma".
  
“Cada vida val la pena,
cada dia que neix és un bé,
per cada ferida torna a entrar la llum
et despertes i ja no et fan mal
i és el senyal: pots canviar
renéixer per guanyar.”

Vincerò!



dilluns, 9 de gener de 2017

Andrea Camilleri (2016), Una voz en la noche. Barcelona: Salamandra (Narrativa) Traducción de Carlos Mayor



Cuando los días son cortos me ataca la “negra sombra”. Es el momento de leer una buena novela negra de Andrea Camilleri.

No sólo es el reencuentro con personajes casi familiares: Montalvano, Livia y tutti quanti. Es la trama bien construida, son los diálogos vitales, la crítica social y la socarrona ironía.

El sanchopancesco Catarella refiriéndose al abogado Nullo Manenti como Nullo Farniente me hace brotar la risa.

La serie de interrogaciones retóricas del tipo de las siguientes me consuela, por el mero hecho de ver, preguntas semejantes a las que me formulo, en letra impresa.

“¿En qué país se había visto que un ministro en ejercicio llegara a decir que había que convivir con el crimen organizado? ¿En qué país se había visto que un senador, condenado en primera instancia por estar en connivencia con la mafia, volviera a presentarse y fuera reelegido?” … P. 62.



El homenaje a Eisenstein con la recreación de la célebre escena de las escalera de Acorazado Potemkin me hace sonreír por el placer de compartir referentes culturales.

Total que acabo el libro en un soplo con ganas de ponerme a cocinar pasta a la siciliana y salmonetes frescos con un toque de limón, regarlo con un vino de Donnafugata y brindar a la salud de Andrea Camilleri.


Hay libros que deberían venderse en las farmacias y sin receta.

dilluns, 2 de gener de 2017

André Kertész: Llegint




La notícia de la reedició del llibre d’André Kertész On reading em va posar sobre la pista d’aquesta col·lecció de fotografies realitzades entre 1915 i 1970 on l’acte íntim de la lectura mostra tot el seu poder.

Des de la infantesa fins l’ancianitat l’atracció absorbent de la lectura aïlla i evadeix de la, diem-ne, realitat.




Amb els peus descalços o ficats dins d’un bon llit



Totes les edats de la vida hi són representades. 





Des de suggeridores perspectives.


Les dones en llocs més sovint tancats o al costat d'elements artístics.



Els homes en espais més oberts o en delirants biblioteques.




També encantats davant munts de libres o de diaris.



Acabo amb dues imatges a les quals vaig posar títol així que les vaig veure:

PARAULES ALADES


i


FINESTRA NIU