TOTES LES ENTRADES

dijous, 9 de novembre del 2017

Irene Némirovski (2010), L’afer Curilov. Barcelona: La Magrana. Traducció de Lourdes Bigorra Cervelló



Què pensa un terrorista?
Com es pot arribar a matar, a sang freda, per uns ideals?

Irene Némirovski tan coneguda per Suite francesa es posa aquí a la pell de Léon M... a qui fa redactar les seves memòries abans de morir el 1932.

El final de la Rússia tsarista és el teló de fons de les vivències de qui diu “que pertanyia al partit des que vaig néixer” i es sentia atret pel poder “tant com el desig d’una certa escalfor humana que em mancava”. (P. 23)

Ja tenim la llavor de la qual germina el terrorisme tant el 1903 com el 2017: adoctrinament i afany de poder. Poder d’influir en els destins de la humanitat i que “intoxica tant com el fum, com el vi.” (P. 27)

Léon M... rep l’encàrrec d’assassinar Valerian Alexàndrovitx Curilov, ministre del govern del Tzar i conegut pel malnom de “El Catxalot”.

Sota la identitat del metge Marcel Legrand , Léon M... conviu amb el ministre i arriba a sentir un cert afecte pel ell i la seva dona. El terrorista ha sortit de la seva “gàbia de vidre” i es troba per primera vegada al costat d’ “éssers humans, desgraciats, amb els seus defectes, les seves ximpleries”. Prop de la mort li és grat rememorar aquells dies.

Però Léon M... sap que no es pot permetre tenir sentiments, que els humans som com “mosquits” i que només ell entén la situació.

“Cada un dels petits insectes humans pensava exclusivament en ell, en la seva vida amenaçada d’insecte, odiava i menyspreava els altres, i era just. Només jo els entenia tots massa bé.” (P. 124)

Cal treure humanitat a les víctimes, per això tant el Catxalot com la seva muller estan animalitzats i el botxí confessa que les esgarrifances del setge són tan plaents com les de la cacera:

“... assaboria aquella sensació de tenir entre les mans, com un ocellet viu, el destí d’una criatura humana.” (P. 32)

Però, quan arriba el moment, té la bomba a la mà com una flor i l’escalf que va tastar convivint amb Curilov no li deixa llençar.

Potser aquesta petita escletxa d’esperança també sigui vàlida ara i aquí.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada