dimarts, 27 de desembre de 2016

Pere Martí i Bertran (2016), El xiquet i el poble perdut. Barcelona: Edicions del Serbal (Contes de terra i pedra). Il.lustracions de Joan Miró Oró

Pere Martí i Bertran (2016), El xiquet i el poble perdut. Barcelona: Edicions del Serbal (Contes de terra i pedra). Il·lustracions de Joan Miró Oró


Una novel·la històrica per a joves lectors a l'era post Harry Potter plena de visites de monstres? Justa la fusta: una història que explica com un vailet va viure la Guerra Civil a les terres de l’Ebre.

De fet, el monstre de la guerra adopta gairebé sempre les mateixes formes, sigui al poble perdut de la Fatarella, a Bòsnia o a Síria. A tot arreu hi ha fets històrics que queden sepultats com han quedat enterrats els cossos dels caiguts a les cunetes de les carreteres i als escenaris bèl·lics que són els nostres paisatges quotidians. En aquest cas particular, passats més de 75 anys, encara s'ha de desenterrar aquest passat que ens ha estat escamotejat i tergiversat.

Cal explicar el perquè del silenci que vam heretar els fills dels combatents. Cal recordar que els grans pensaven que, per no tornar a repetir l'horror, la canalla no havia de saber les salvatjades i les injustícies. Tot eren mitges paraules, tothom havia de callar i obeir o fer-ho veure. Aquells que s’havien posicionat a favor de la República, és a dir, “s’havien significat” rebien un càstig exemplar si no pagaven amb la vida.

Per això, el nen que ara és octogenari reconeix:

“Però jo, com tants d’altres, com la majoria, vaig callar, em vaig considerar un vençut més, vaig aplicar la dita del padrí de treballar, treballar i no significar-me.”

La prosa acurada, directa i emotiva de Pere Martí i Bertran està passada pel sedàs d’aquest avi que ha conservat la mirada del nen que va ser i que, quan deixa enrere la por, fa brollar el que portava dins “com colgat en un pou molt fondo”.

Encara que d’aquest pou en surten moltes coses més, de forma natural, com si brollés un doll d’aigua retinguda. En aquest torrent, com a símbol de la precarietat i de la continuïtat de la vida, destaca la màquina  de cosir que per a la mare del protagonista és “un tresor” i la manera d’assegurar la subsistència dels seus. Per això, està contenta com si li hagués tocat la rifa, quan n’hi donen dues.


Per altra banda, l’escenari de la guerra no seria complet si no apareguessin també els personatges que a la rereguarda busquen la manera de seguir vivint i, fins i tot, troben la manera de fer que un nen que “potser va créixer més de pressa del compte”, confessi que malgrat tot va tenir una infantesa feliç.

Calen llibres com El xiquet i el poble perdut. I més si, com en aquest cas, va acompanyat d'informació relacionada i d'un joc: L'Oca del poble perdut






dilluns, 19 de desembre de 2016

Alessandro Baricco (2003), Sense sang. Barcelona: La Magrana. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Alessandro Baricco no és un dels meus autors favorits. No aconsegueixo llegir les seves obres amb fluïdesa i els mots se m’entortolliguen. Suposo que no sóc capaç de trobar-hi la música i que si llegís en italià potser no em passaria.

La història “vibrant i suggerent” —seria millor "suggeridora"—de la qual parla la contraportada tampoc m’arriba a atrapar.

Doncs, per què he continuat fins el final?

Per la potència d’una imatge. La nena “bonica i exacte” que jeu "polida i simètrica", com una joguina sense estrenar, en un cau-niu que es pot convertir en una tomba.

http://www.haisentito.it/articolo/alessandro-baricco-senza-sangue-da-libro-diventa-fumetto/34867/

La Nina es tanca sobre ella mateixa com una llavor dins de la clofolla, com un mol·lusc dins de la clova i sempre serà: “impecable i justa, perfecte”.

La veig amb els ulls de la imaginació, intueixo que aquesta llavor germinarà, que aquesta carculla està prenyada i que és l’ànima del relat.


Relat que fins i tot s'ha convertit en còmic.

Les peripècies de la vida de la Ninna no m’importen, només vull tornar a veure aquesta silueta enigmàtica i a sentir la mena d’aura que l’envolta. En tinc prou gaudint de la seva presència literària.


dilluns, 5 de desembre de 2016

Guillermo del Toro i Daniel Kraus (2015) Trollhunters. Barcelona: Fanbooks

Els monstres sempre han estat de moda ja que, d’alguna manera, tots en som una mica i Mr. Hide es fa evident quan es transforma en gegant, ogre, cíclop, sirena o troll.

Totes les mitologies són riques en monstruositats que il·luminen la nostra part més fosca i amagada. D’aquí és d’on pouen els autors de Caçadors de trolls:

“El ciclop em va veure i va alçar el braç per aturar els seus companys, que tenien la conca ocular buida. Van començar a protestar, però llavors el primer es va treure l’ull, arrugar i sec, i el va passar al de la seva esquerra, que se’l va entaforar a la conca. Així, a poc a poc, van fer torns per mirar-me.”

Les tres greas o grayes tenien un sol ull i una sola dent que compartien 

Les grayes i Perseu a la pel·lícula Fúria de Titans

Per una banda, una potent imaginació visual és clau per donar alè vital als pudents i fastigosos monstres i per això endevinem aconseguides imatges de pel·lícula sota les lletres.

Fotograma del film El Laberint del Faune dirigida per Guillermo del Toro 

Per l’altra, les nombroses batalles a la nit són massa repetitives i agraïm que s’alternin amb el dia a dia del protagonista, la família, els amics, els enemics i la noia que li agrada.

A la fi, ens trobem en una versió més de l’eterna lluita del bé contra el mal i de la maduració personal d’aquell qui aprèn a anar per la vida i per la història.