dijous, 30 de juny de 2016

Anton Txèkhov (2016), La gavina. Versió catalana de l'original rus de Raquel Ribó. Tarragona: Arola editors (Teatre clàssic. Textos a part) Llegir el teatre. Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt



Com deia Baudelaire l'ésser humà camina en mig d'un "bosc de símbols".

En mig dels arbres i camps d'aquesta obra, ja clàssica, hi trobem una gavina.



Quin significat té?

La gavina  més que una idea és una sensació, una olor, un estat d'ànim: pot ser la fama que recerca l'artista encara que no ho vulgui confessar o l'elevació del moment sublim de la creació, o l'angoixa que porta a la mort...

I encara més, la blanca gavina és una carronyaire, com l'escriptor que no pot deixar de vampiritzar la realitat ni de mirar el món com a creador:

"i no puc descansar de mi mateix, i sento que estic devorant la meva pròpia vida; que dono a no sé quins lectors remots, estic robant el pol·len de les flors més boniques que tinc, que fins i tot les arrenco i en trepitjo les arrels." P. 45.

Quina al·legoria més cursi! Queda ben retratat el gran escriptor Trigorin!

I és que, per aquí, es cola "le mal du siegle", "la negra sombra" o la bilis negre. Aquests artistes, com Arkadina diu al seu fill, són uns decadents.

Ja en tinc prou de banals garrepes d'afectes i de diners com l'Arkadina i, també, d'artistes insatisfets a perpetuïtat. Per a mi, l'única i verdadera gavina, o au Fènix,  blanca i pura és la Nina que n'adopta el nom i ha volat lliure després del mal amor de l'artista insatisfet i petulant.  Es converteix en una veritable actriu, encara que sigui de províncies, perquè gaudeix del seu art.

De tota manera, el que m'ha colpit d'aquesta lectura han estat els esbossos de paisatges que hi apareixen. Sobretot, el llac emmarcat amb l'escenari de la funció fallida. La imaginació m'ha portat al record dels màgics paisatges de Gustav Klimt, un altre decadent, ja que escauen amb la sensació de melangia que desperta l'obra.




Nomes falta que en alguna hi aparegués el vol d'una gavina.






dilluns, 20 de juny de 2016

Toni Catany d'anar i tornar. Exposició a La Pedrera fins el 17 de juliol de 2016

No és una exposició antológica però s'hi assembla. Em serveix per repassar els diversos temes que amb tanta sensibilitat i mestria ens va deixar l'artista.

No tornaré a les natures mortes que ens parlen sense paraules de la lleugeresa del temps, ja ho vaig fer aquí mateix:


Però sí dels esculturals nusos masculins gairebé divinitzats, on resonen imatges de la poesia de Blai Bonet de qui manlleva el títol del llibre Somiant déus




He sortit de ma  terra, com l'escultura i l'home.



Mai no seré qui sóc. Sóc l'ésser que vol l'ésser




Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.  
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.  
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,  
faci l'amor amb qui sigui...


També resona la véu del poeta Bonet en els viatges:


Just hi ha paradís
on el temps està clapat de temporades
i per l'acolorida necessitat
de morir...



Just el que estimes roman per sempre,

i el sexe de l'univers, que just batega a la terra,
és tan hermós perquè el pressentiment de les seves acaballes
des del seu futur silenci li fa fer roses,
a fi que es vegi on no cal que n'hi hagi de vistes. 





L’aigua dorm, nua, gelada. 
El cel, alt, li ha regalat
un gipó blau brodat d’ales.
L’aigua vestida i solitària!




Obriu-me dins el mar, vells pescadors,
que m’entri de verdor una alenada
que tingui llum de barques i pinar,
i el sol em transparenti el joc de l’aigua.


I en els retrats en els quals la presència és l'essència.



-Beu aigua en ta pell pintada
l’hortènsia dels crepuscles?





Els teus pits, d’hortènsia.
Quan et mir, em puja una ona
blava per la cintura.


  

El teu cos, una penya altíssima
plena de fonoll marí pel meu desig.


He dit que no faria menció de les natures mortes, de tota manera tot pren ara, una altra dimensió quan després de llegir els versos de Blai Bonet elles també esdevenen poesia.



El Poema és tocar una flor, una fruita,
una mà. I sentir l'acció sorda,
el moviment, la poesia, l'ona 

de Déu...


diumenge, 12 de juny de 2016

Petros Márkaris (2015) Hasta aquí hemos llegado. Barcelona: Tusquets (Andanzas)

"Llamamos helenos no a los que pertenecen a nuestro linaje, sino a los que participaron de nuestra educación."

Isócrates (436 a.C.-338 a.C) Educador creador de una escuela que pretendia formar élites y recuperar el esplendor de la cultura griega

Esta cita inicial nos avisa de que la desidia educativa está como telón de fondo de una civilización a la deriva.

La sociedad griega se nos presenta sumida en el caos y, además, animalizada:

"El taxista piensa que somos peces en el fondo del mar, Stela que vivimos en la jungla y Guikas ha introducido las bestias salvajes. El Reino de Grecia se convirtió en República Griega y ahora se encamina hacia el reino Animal de Grecia." P. 26.

Por todo ello los autodenominados Griegos de los años cincuenta empiezan su particular revolución asesinando al director de una academia privada que ha convertido el arte y la pasión por educar y enseñar en un negocio sin alma.

Lo que ha encendido la mecha de la indignación en este grupo de conjurados que ha perpetrado una serie de asesinatos ha sido el suicidio de un desarraigado Makridis, medio alemán, que intentaba crear unos parques eólicos en su país de origen. Pero en Grecia, como en la España de Larra y en cierto grado en la actual, la ineficacia de la administración continúa llevando a la desesperación con el consabido sonsonete de "Vuelva usted mañana".



Al comisario Jaritos, para quien el diccionario es su Biblia,  sólo le queda el consuelo de acudir a él para reflexionar sobre la inoperancia de la administración y de la política a través de tres palabras: burocracia, obstrucción e ineptitud.



Parece que tanto el comisario como el autor comprenden la rabia y las razones de los Griegos de los años cincuenta que desean volver atrás para hacer bien las cosas y no caer en las trampas de la falta de estímulos para el estudio y el trabajo, del dinero fácil y de los diferentes niveles de corrupción.

El enaltecimiento de estos conjurados llega a su punto culminante al final cuando se confiesan todos a una autores colectivos de los asesinatos en serie. 

En fin: 
Todos a una como en Fuenteovejuna.








dimecres, 1 de juny de 2016

Sandra Comas Anglada (2016), Eixam. Vuit contes per a vuit veus. Argentona: Voliana Edicions



Davant el títol d'aquest recull de contes em venen a la memòria els versos finals del poema "Plus ultra" de Jacint Verdaguer:


i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.

Un eixam de dones que han passat desapercebudes, com si el gènere femení no existís fora dels límits de la llar; un eixam de dones que han fet que la cultura renovi els seus cicles i la cadena humana es perpetuï, com bé diu Marina Subirats en el pròleg.

Cal posar nom i cognoms per fer florir en el desert els mons d'aquestes vuit dones úniques i especials, però alhora representatives d'aquest eixam gairebé invisible.

Per art i gràcia de Sandra Comas, cada una d'aquestes dones prenen vida i cada una d'elles està caracteritzada per una imatge o un detall que ens la fa sentir propera, una més de l'eixam.

Camille Claudel que tancada al manicomi no pot més que modelar el pa que després es menjava amb desfici.

Camille Claudel, El vals

Zinaida pinta "com qui llança una ampolla al mig del mar, sabent que potser algú la trobarà i llegirà el missatge del seu interior". En el conte el seu desig es compleix.

Autorretrat de Zinaida Serevryakova

Veiem París com una ciutat "construïda pels fantasmes del passat" i, entre ells, el de la malaurada pintora Jeanne Hébuterne, sempre a l'ombra de Modigliani, l'amant fatal al qual segueix com una ombra a la tomba.


Autorretrat de Jeanne Hebuterne

Marlene és una bona haussfrau al vell estil prussià ... divertida i frívola i que, alhora sap cuinar un bon estofat de vedella i un strudel de poma, tot lluitant 
contra el fascisme.

Marlene Dietrich

Door Maar, Madame Markoviche que té "el poder de captar l'intangible" o de "captar a Déu" a través de l'objectiu de la càmera.

Fotografia de Dora Maar

Mercè Rodoreda en els escrits de la qual ens podem refugiar i "recuperar els paradisos perduts."



Edith Piaf, el pardal de Pigalle, que es fa forta darrere la seva creu de maragdes o de la medalla de Teresa de Lisieux.


                                                         Chanson d'amour

Silvia Plath que podia semblar com la seva casa "una construcció perfecte" i que té un rusc al jardí del qual vol imitar l'ordre.





Totes elles van lluitar contracorrent i van intentar trampejar el seu poder de crear i de procrear. Són símbols de nosaltres mateixes: "eixam de mons" poblant i transformant el desert.