dimecres, 30 de març de 2016

Molière, Don Joan o el festí de pedra. Traducció de Cristina Genebat. Tarragona: Arola Editors (Teatre contemporani). 2015. Llegim el teatre a la Biblioteca de Can Manyer de Vilassar de Dalt


El Don Joan de Molière és ateu però a més a més és un mal home. 

Potser l'única qualitat és que no tolera la covardia. Així i tot, no m'ho acabo de creure ja que queda molt bonic que salvi a D. Carlos perquè és doni la paradoxa que li degui la vida qui li ha robat l'honor.

Aquí tenim l'etopeia del personatge de Don Joan al principi de l'obra:

"...el més gran dels malvats que hi ha hagut a la terra, un enrabiat, un gos, un diable, un turc, un heretge que no creu en el cel ni en la terra ni en l'home llop, que passa per aquesta vida com una bestia bruta, com un porc d' Epicur." P. 13.

Les referències filosòfiques són freqüents en el text, sobretot en boca de Sgnarelle que és un criat il·lustrat i coneix els arguments de l'existència de Déu que arranquen amb Tomàs d'Aquino i van a parar a Pascal, passant per Descartes. Veiem-ne un exemple de l'argument de causalitat:

"... aquest món que veiem no és un xampinyó que hagi sortit tot sol durant la nit." P. 48.

De tota manera, el que fa odiós a aquest Don Joan no és que no cregui en Déu, sinó que sigui un cara girat que té la barra de simular la seva conversió perquè que el pare no el deixi sense herència. Ell mateix justifica amb cinisme els mitjans innobles per obtenir el benefici desitjat, com una tendència dels temps en que viu:

"El personatge d'home de bé és el millor de tots els personatges que es poden interpretar avui dia i la professió d'hipòcrita té meravellosos avantatges." P. 82.


Per això mereix la mort i no pot ser perdonat com el don Juan Tenorio de Zorrilla, perquè:

"...l'obstinació en el pecat condemna a una mort funesta." P. 88.




Raonaments cartesians i fonaments racionals per a una lliçó moral sense la brillantor i la força del Burlador de Sevilla, del Estudiante de Salamanca o del Tenorio.





dijous, 17 de març de 2016

Manuel Baixauli (2014), La cinquena planta. Barcelona: Proa. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

La malaltia és un país estranger on B, el protagonista,  sobreviu refugiat a Sanatori. Quan torna a casa se sent "com qui torna de l'exili" on ha passat els dies com si fos una pedra.

La ment de B està plena de fantasmes, músiques encantades, morts vius, pisos que apareixen i desapareixen, cases que es dupliquen o tripliquen i golfes on els records es materialitzen.

Es diria que tres pel·lícules marquen el ritme de la narració. 




Tot comença amb Els proscrits de Victor Shöstrom, ja que a partir d'aquest moment apareix la malaltia que convertirà a B, també, en un proscrit. 





El segon film és Vargtimmen, L'hora del llop de Ingmar Bergman, perquè tot el text està impregnat del misteri d'aquest moment de la nit-dia en el qual " els espectres i els dimonis prenen cos" P. 71. 

Per últim, amb Andrei Rublev de Tarkovski la última imatge inaudita d'uns cavalls que s'endevina d'una bellesa sublim i d'un simbolisme que passa a formar part de B.

Els caballs són una constant al cinema de Tarkovski. Aquí, al costat del riu, tot és transit i només queda la bellesa.


Perquè B, alter ego de Baixauli, és un artista total que gaudeix tant del cinema, com de la fotografia, la pintura, l'arquitectura, la música o, sobretot, de la literatura. Ell és L'home manuscrit, un No sense Futur que es va afirmant a mida que condensa tot el que veu:

"Llancem la canya en l'oceà i pesquem, i netegem, i depurem, i després enquadernem allò que en queda." P. 202.

Just això és el que m'interessa del text de Baixauli: la meditació sobre l'escriptura, l'autobiografia assagística novel·lada que beu de Pirandelo, de l'Unamuno de Niebla, i de Tot esperant Godot, de Beckett, just a qui s'assembla el personatge fantasma del Dr. Mogort.

No és estrany que el personatge de Timoteu hagi passat de ser escriptor a només parlar com qui escriu, perquè "escriure és dissecar".

M'agrada quan B afirma que "escriure és transgredir", que totes les arts, han de ser essencials i, per això, cal "situar-se als marges". Coincideixo en que "la ficció és l'excusa per escriure amb llibertat" i en que allò que descartem d'un text escrit "perdura calladament i li dóna densitat."

Aquest subgènere assagístic-novel·lesc del qual aquest text n'és representant està de moda actualment i juga a amagar-se el mínim en la ficció. O paradoxalment, potser és just el contrari i ens trobem davant d'un trompe-l'oeil d'una autobiografia del narrador i, mai de l'escriptor.

Potser, les fronteres difoses d'aquest tipus d'obres són un símbol de la nostra època, d'aquest temps ple d'incerteses, líquid i multiforme.



dijous, 10 de març de 2016

Ian Mcewan (2015), La llei del menor. Barcelona: Anagrama. Traducció d'Albert Torrescasana





La Fiona, una jutge que està a punt de complir 60 anys, fa temps que no posa flors a casa i, que tampoc, encén la llar de foc. Ha fet de la carrera judicial la seva vida i mentre jutge amb equitat va deixant l'alegria de viure.

Fins que un dia una tal Melanie, nom semblant al d'un càncer, pot emportar-se el seu Jack i ella té la "sensació de ser al caire d'un penya-segat."

Fiona redacta les sentències amb un estil brillant que un company descriu d'aquesta manera:


"Una distància divina, una perspectiva diabòlica i una bellesa que no s'esvaeix" P. 23.

Just tal com es podria qualificar la magistral prosa de Mcewan, ple de rotunditat i de delicadesa.

Ja a la pàgina 12 una paraula em commou, una paraula encastada com un òpal en una joia antiga: encolomar. No sé quina és la paraula en anglès, però cal felicitar al traductor, perquè el mot encaixa -justa la fusta- quan el marit fa una proposició radical i tramposa, que provoca en la dona ira i angoixa:



"ell li havia encolomat una càrrega insostenible:"

El text continua ric en imatges divines, com en el escenari teatral que envolta al jove Adam, com un poeta romàntic, en el seu llit de mort, esperant que la Fiona dicti una sentència que potser el salvi:


"il·luminat tan sols per un focus, com en una representació teatral."

o diabòliques:


"l'anorèxia s'assembla una mica a les religions." P.165.

Per que copsem la "bellesa que no s'esvaeix" trio una metàfora continuada que es va estenent i agafant caràcter simbòlic: la història de la humanitat és pot llegir en les successives capes del subsòl con entre les pàgines d'un llibre.

"La nostra civilització quedarà condensada en una capa fuliginosa d'uns quinze centímetres" P. 170.

Només ens queda aprofitar els plaers de la vida, desglaçar els cor com la Fiona comença a fer-ho tocant la música de Benjamin Brillen y cantant el poema de Yeats: Down by Salley gardens.
La poesia és un referent a les obres de Macewan: 






dijous, 3 de març de 2016

Paula Hawkins (2015), La chica del tren. Traducción de Aleix Montoto. Barcelona: Planeta

Walter Davazo, Estación de tren

Novela escrita a modo de dietario siguiendo a los tres personajes femeninos más importantes: Rachel, Megan y Anna. El objetivo de Rachel, la chica del tren, es llenar el vacío de su amnesia parcial de bebedora o como ella dice "llenar el agujero de mi interior. Este afán se utiliza como un leitmotiv demasiado presente.

Las metáforas que aparecen son manidas como: el terremoto del tren, el puñal de los celos clavado en el corazón, los secretos que se revelan como quien confiesa una culpa y que son igual que el veneno, la sensación de ser un títere en manos del destino. Pero lo más repetida es el simbolismo del tren:

"Las vías al final del jardín son sus trenes, siempre llevando a otras personas a otros lugares, recordándome una y otra vez, una docena de veces que yo permanezco inmóvil. P. 255.

La vista corre como un tren de alta velocidad página tras página porque la chica del tren recobrará la memoria y entonces sabremos quién ha matado a Megan.

Este libro engancha, pero quedarse enganchada no es suficiente, espero de las lecturas algo más que tópicos y una trama llena de anticipaciones. Prefiero los textos que incitan a detener la lectura, a releer y a pensar. Aquellos libros que quisiera que no tuvieran fin, para poder vivir más tiempo en su casa de palabras.



De acuerdo, se trata de un libro que se lanzó en la campaña del verano pasado, que ha logrado el objetivo que buscaban los editores y ha sabido encontrar a sus lectores, por lo tanto, merece un respeto.


Un célebre escritor y filósofo llamaba a las novelas entretenidas: "libros de pan con chocolate". Sin embargo el pan y el chocolate, si son auténticos, son una delicia para todos los paladares. El entretenimiento y la diversión no deberían estar reñidos con la cualidad.