La
primera lectura de poesia de la qual tinc record és la d'un antic volum de Pàtria que corria per casa. Des
d'aleshores, porto incorporada la música d'aquells versos que vaig aprendre de
memòria. Es comprèn que no hagi pogut deixar de llegir la biografia de
Verdaguer de l'antic company Narcís Garolera i de la poeta Marta Pessarrodona.
Com bé
diuen els autors en el pròleg, han triat un tipus de biografia "pràctica i
factual"; el que no diuen és que, dins l'evident to narratiu, el text està
farcit d'imatges i d'analogies que esquerden, amb gràcia, el to discursiu.
Així la
tuberculosi que patí el poeta queda associada al càncer que es va emportar
Susan Sontag i que la va incitar a escriure sobre la malaltia i les seves
metàfores.
Aquest
joc d'alguna manera antonomàstic d'intercanvi i evocacions de noms de
personatges històrics i literaris es va repetint i acaba per donar a la
biografia un plus d'informació suggeridora que posa en evidència tota una
teranyina de relacions fent-nos reviure una època, una cultura, una història i
una vida.
Més
exemples.
 |
| La font del Desmai. oli de Marià de Pico de 1870 (Museu Episcopal de Vic) |
Les
reunions literàries o felibres a la font del desmai de Vic es relacionen amb
les que van celebrar a Londres els membres del club Bloomsbury trenta anys més
tard.
Aviat
se'ns anticipa que l'amic del poeta, Jaume Collell, serà per a Verdaguer el que Salieri va ser per a Mozart.
Altres
vegades trobem símbols que poden ser utilitzats com a leitmotiv i que sovint
són antitètics per expressar la contradictòria personalitat de Verdaguer
escindit entre el calze i la lira, amb una vida plena de contrastos que va des del zenit de la seu èxit i les
seves hores fosques o nadir.
 |
| Juli Borrell i Pla (Barcelona, 1877-1957), Enterrament de Mossèn Cinto |
Per
acabar, la impressionant desfilada davant del fèretre del poeta i el seu
multitudinari sepeli només són una cortina de les complexes relacions familiars
i polítiques que s'anomenen Joc de Trons.
De
totes formes, el multitudinari sepeli de Jacint Verdaguer també era manifestació
de que el poble el tenia com el poeta de les classes populars, el seu poeta, i
segur que gairebé tots havien llegit, escoltat i, també memoritzat, al menys "L'emigrant"
i, segurament, fragments de "L'Oda a Barcelona". Aquella gernació potser no sabia qui era L'Alcides gegantí
que es transforma en Montjuïc a l'Oda del Cap i Casal, però sí entenien molt bé que hi va haver una
època en la qual:
...ni un peix se veya
dintre la mar inmensa
sens dur al dors grabades
les Barres d'Aragó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada