dimarts, 3 de maig de 2016

Margarida Aritzeta (2016) Els fils de l'aranya. Barcelona: Llibres del Delicte



Mina Fuster sap molt bé que "...sovint hi ha senyals, si observes bé."

I, a vegades, aquest senyals són metàfores o símbols.  

Així, la inspectora filosofa davant el fos de l'ordinador on ballen els escuts del Mossos que: 

"es creuaven, brillaven i desapareixien com estels fugaços. No deixaven cap rastre. I llavors es va preguntar si la vida era això, una cursa boja solcant l'espai per fondre's en el no-res abans que poguessis dir bèstia que fas aquí." (P. 9)

Magistral principi de novel·la amb força, delicadesa i un llenguatge ben arrelat que propicia un final de paràgraf contundent. Aquest joc realitat i símbol va burxant per trencar els automatismes amb els quals miren el món.

Aquí en tenim un altre exemple:

"Però la notícia que el detingut pel cas de l'amant xinès s'havia penjat a la cel·la dos dies abans del judici li havia caigut al damunt com una camionada de merda. I no de merda metafòrica, d'aquelles que de vegades fas anar quan dius, quin dia de merda, o quina merda que ara toca el despertador, no d'aquestes, no, sinó de l'autèntica, d'aquella que empastifa i empudega, se t'enganxa a la pell i se't fina pels porus i no te'n treus el rastre encara que et dutxis mil vegades. O potser és que la catipén ja se't queda dintre i has de viure amb això." (P. 9-10)

La inspectora furgarà en la merda autèntica, per treure'n aigua clara i per fer, almenys, justícia poètica. Ella estirarà els múltiples fils de la teranyina de delictes "fins a desenredar-ne la troca".

No parlaré de la ben trenada trama, només em fixaré en aquells trets d'estil que donen un caràcter molt personal a la novel·la i que són també fils del teixit del text:

Com el fil musical que ens acompanya  i que sentim en moments especials. Em quedo amb el Summertime de Jimmy Hendix i Janis Joplin que és la versió més adient: aspre i esquinçada. 

També ens atrapa la beta hedonista vital i cultural que es manifesta amb descripcions evocadores de menjars, de vins i de referències artísticas. Mentre vas llegint et fas el propòsit d'anar a cruspir-te un entrepà al Boada, de beure ben a poc a poc una copa de vi Matraketa o de reveure els Tapisssos de la Dama de l'Unicorn.


Els tapissos de la Dama de l'Unicorn són simbòlics. Trio el tapis  de "La Vista" on la guineu i el linx representen la agudesa visual i l'unicorn la claredat de la intuïció, qualitats de la inspectora Fuster.


Un altre aspecte és la cura en el tractament de detalls que actuen a manera d'encertat contrapunt, humanitzen els personatges i aporten realisme. M'agrada que en Felip Butxaca assetjat pels problemes es fixi que porta unes sabatilles velles, que els itineraris siguin escenaris reals i que els paisatges facilitin el tall entre escenes:

"Per la banda de mar flotaven uns núvols esfilagarsats de color blanc, tan prims i tan suaus que semblaven parracs de seda." P. 92.

No puc deixar de parlar del llenguatge que està teixit amb múltiples registres i que em fa xalar tan quan trobo expressions com "la carn d'olla del tiarro P 24 o "més pelat que la closca de Bruce Willis" o quan el jutje explica què és un camp de patates, perquè s'entengui l'expressió figurada: "hem estat caminant per un camp de patateres" 267.

Llenguatge viu i fresc que tant ens porta a una partida d'Air Soft, com a una escena eròtica o a fer-nos reflexionar sobre com el paper de la dona a la societat està reculant.

Per acabar m'he guardat els noms dels personatges que actuen a manera de senyals d'un joc de pista lèxic i literari: no és casualitat que els dos constructors mafiosos es diguin Butxaca i Palanca. I, tampoc que el fill d'un d'ells, que s'aguanta en vida només per un fil de llum durant tot el relat, porti el nom de Cordèlio i sigui fill d'un pare dement com la Cornèlia del  Rei Lear  shakesperià.


Margarida Aritzeta sap molt bé que "el món és un llibre que espera el seu lector".