TOTES LES ENTRADES

dijous, 26 de maig del 2016

Pau Miró (2016) Victòria. Tarragona: Arola editors (Textos a part. Teatre contemporani) Biblioteca de Can Manyer: Llegir el teatre



Llegir el teatre és quedar-se amb una petita part del que pot oferir la dramatúrgia, encara que en el text teatral hi hagi el germen de l'experiència completa. Llegir teatre demana que imaginem l'escenari, la llum i fins i tot les olors, els moviments i els gestos dels actors i actrius i, sobretot, les entonacions, els tons  i els ritmes de les veus. Per això, cal que el text, embrió de tot plegat, sigui capaç de recrear el món: en un principi és la paraula.

Aquesta reconstrucció d'un món ha de ser versemblant i, per tant, el llenguatge dels personatges ha de ser coherent amb el seu caràcter i amb el temps i l'espai ficticis, ens ha de donar il·lusió de realitat.

La lectura de Victòria no m'ha produït aquesta sensació. M'ha costat creure'm els personatges i l'ambient de la Barcelona grisa de l'any 1951 al barri que avui anomenem del Raval.

La plaça del Padró al cor del Raval

Des del principi, no em va cabre al cap que la Victòria fes un parlament dins de l'església fent apologia de la dedicació a la barberia del seu marit acabat de finar. No em vaig empassar que, en ple nacional-catolicismo, quan homes i dones s'asseien separats als sepelis i mentre ells enterraven al mort les dones es quedaven resant el rosari, una vídua fes una semblança del marit a peu de fèretre.

Clar, vaig pensat, aquest recurs és una bona manera de plantejar la situació, vinga... més endavant ja entraré dins la ficció.

Però no ho vaig aconseguit perquè l'estil del llenguatge, encara que ben polit, no em sona a la parla popular dels barcelonins de l'època. No em produeix la il·lusió de realitat.

En poso alguns exemples. No em crec al falangista parlant de la "por preventiva" del cérvol que dissecat llueix la seva cornamenta penjat a la barberia, per altra banda un bon símbol. No veig a la Cantant dient "m'estic quedant cega cosint", em passaria millor si digues "m'estic cremant la vista" i, de cap manera, algú de 1951 es posaria a la boca el clixé lèxic actual de: "Benvinguda al món real".

Direu que sóc una tiquismiquis deformada per la filologia, com ho és el personatge del mestre que ens alliçona, precisament en aquest sentit:

"Els bons poetes saben que l'adequació del lèxic és fonamental perquè arribi la seva veu."

Però com que, també a mi, els llibres m'han salvat la vida; crec que el tractament estilístic del llenguatge d'aquesta obra hauria d'estar més cuidat, precisament perquè Victòria té molts valors i, segurament, a l'escenari dóna el millor d'ella mateixa i, sobretot, perquè el seu missatge és clar: encara que la por sembli que ho enfonsi tot, ens queda la memòria individual i col·lectiva del llibre que perdura en temps advers. Com deia el poeta Blas de Otero: ens queda la paraula. 



dilluns, 23 de maig del 2016

La Abadía. De Fernando de Rojas "Celestina". Dirección José Luis Gómez. Viernes 20 de mayo. Teatro Principal de Zaragoza

 





La Celestina de Picasso, conjurada por el poder de José Luis Gómez y su teatro, habita entre nosotros durante las intensas dos horas y media de espectáculo ininterrumpido. Incluso puede que nos acompañe como una sombra con sus ademanes y su mirada, haciéndonos sentir la fuerza de sus palabras.

Las palabras precisas para que el personaje se adueñe de la escena en esta versión de la Comedia de Calixto y Melibea en la que todavía se acorta más el deleite de los amantes que en las ediciones del filo del siglo XVI. Justamente lo contrario que pretendía Fernando de Rojas al añadir unos cuantos autos en ediciones posteriores que recibieron el nombre de Tragicomedia.

Desde que se levanta el telón, un canon hebraico de origen sefardí cantado a capella logra trasladarnos al Renacimiento donde convivían: judíos, moros y cristianos. La cadencia de la música logra también que acoplemos nuestra respiración a un ritmo vibrante e intenso sin precipitación que impregna toda la obra.

Las voces de los actores y actrices tienen cadencia,  respiramos con ellos, nos arrastran a mover los labios, a entonar la música del texto para convertir las palabras en imágenes de goce y tormento, de vida y de muerte.

Me sorprende el acento andaluz de la Celestina de Gómez. Ahora sé que Juan Goytisolo piensa que era morisca y el actor busca una dicción inspirada en la de las mujeres de sus tierras de Huelva para recrearla. Siempre he imaginado que Celestina era más sobria, pero José Luis Gómez consigue que transforme y enriquezca mi visión del personaje.

De manera semejante, al observar el escenario ocupado por unas estructuras metálicas no esperaba el rendimiento plástico que consiguen.



Esta escenografía, inspirada en los dibujos de Giambattista Piranessi, me parece la plasmación de las imágenes del texto del  mundo como "laberinto de errores " o "como juego de hombres que andan en corro". Estos caminos enmarañados consiguen que visualicemos a la vieja alcahueta haldeando por las calles en una especie de travelín cinematográfico mientras que la verticalidad de la estructura permite que asistamos al desplome de los personajes desde las alturas empujados por la "fortuna variable" que los arroja de su simbólica rueda al vacío, como esa tela blanca en el que se transmuta la libresca y delicada Melibea.

Sencillamente, magistral.
¡Bravísimo, maestro y compañía!

¿Podremos gozar en Barcelona de la Celestina de José Luis Gómez, como hemos gozado del Rey Lear de Núria Espert?



dimecres, 18 de maig del 2016

Colm Tóbin (2010), Brooklyn. Barcelona: Amsterdam. Club de Lectura de la Biblioteca Can Manyer a Vilassar de Dalt






Eilis Lacey ha d'abandonar el seu  poble d'Ennniscorthy, un món vell i confortable amb costums mamades. A l'altra banda de l'oceà haurà de fer front a una vida complexa i estimulant amb una aura de glamur i de llibertat. 

L'antic món irlandès, tant enyorat, intenta mostrar els seus encants i atrapar a la que primer va rebutjar, però un cop Eilis descobreix que la teranyina invisible dels tentacles socials de la societat tancada del poble fins i tot arriba a l'altre cantó de món,  torna on ha trobat més calidesa i la calefacció encesa tota la nit.

La subtil repressió social que es dóna a Enniscorthy s'intueix des del principi quan la senyoreta Kelly, anomenada l'Ortiga, tracta a cada client com correspon a la seva situació social i econòmica.

També aviat queden reflectides la profunditat de sensacions i sentiments que gairebé no s'expressen per pudor o per vergonya, mentre es prenen acords tàcits sense gairebé explicacions.

 



El clima que aconsegueix Tóbin recorda el del conte Els morts de Jammes Joyce. De les dues obres se'n desprèn una certa melodia celta que torna una vegada i altra sobre el mateix tema com el pensament de la protagonista que analitza detingudament fets, sensacions i sentiments:
"Li semblava que, per a cada nou dia que vivia, en necessitava un altre de sencer per contemplar el que havia passat i emmagatzemar-ho, per treure-s'ho del sistema i que no la despertés a mitja nit..." P. 56.

La imatge central de la novel.la és la del desdoblament de personalitat que s'apodera d'Eilis des del moment que sap que ha d'emigrar i que s'anirà repetint al llarg de la narració.

"Un cop s'havien fet els preparatius, amb les corredisses i les converses que comportaven, valdria més que fossin per a algú altre, va pensar, algú que s'hi assemblés, que tingués la mateixa edat i la mateixa talla, potser fins i tot el seu mateix aspecte exterior, el que fos, de manera que ella, la persona que pensava tot allò, es pogués llevar cada matí en aquell mateix llit..." P. 31.

Fins al final, hi haurà doncs dues Eilis: la d'Enniscorthy i la de Brooklyn.

Totes dues, gràcies a la paraula de Tóibín, ens són properes i ens fan experimentar com es paeixen: la soledat, l'enyor, les ganes d'aprendre, la feina, el dol, l'amistat, la caritat i l'amor que no se sap si ho és o no.






dijous, 12 de maig del 2016

Almudena Grandes (2015), Los besos en el pan. Barcelona: Tusquets (Andanzas)



Costumbrismo reivindicativo de una manera de vivir la crisis recuperando el respeto y la solidaridad por el vecino sea cual sea su procedencia.

Costumbrismo que busca entroncar y transformar los valores de aquella época en que se besaba el pan que caía al suelo y se luchaba para sobrevivir.

Costumbrismo de denuncia, como el de Larra pero sin su fuerza ni su desesperación, que nos insta a resistir frente a los abusos de los poderes fácticos.

En un barrio de Madrid, como podría ser de cualquier ciudad del sur de Europa, las historias de los vecinos componen un friso de la realidad de nuestros días.

Toda la narración está impregnada de simbolismo: el mismo barrio, el árbol de Navidad, la abuela que juega a Arde Troya, el bar de Pascual y la peluquería de Amalia, como espacios entre lo público y lo privado, el movimiento de defensa del Ambulatorio, las miserias de la escuela pública, el transexual, los emigrantes, los parados... personajes y ambientes son, perfectamente creíbles, cercanos, pero también típicos, simbólicos de la realidad ampliada que este microcosmos nos presenta.

Este simbolismo resta potencia narrativa al conjunto o, quizás, yo disfrute más con los novelones de Almudena Grandes que con la narrativa corta, aunque esté engarzada con tenues hilos, como decía de su obra La Gaviota, Cecilia Böhl de Faber, conocida como Fernán Caballero.




De todas formas, este es un libro necesario y vital ahora que tenemos que volver a las urnas para decidir si nos resignamos o luchamos, como este barrio de ficción, para resistir y no perder  "los vínculos con su propia tradición, las referencias que ahora podrían ayudarlos a superar la nueva que los ha asaltado por sorpresa, desde el corazón de esa Europa que les iba a hacer tan ricos y les ha arrebatado un tesoro que no se puede comprarse con dinero." P. 18.

La dignidad.