TOTES LES ENTRADES

dilluns, 25 d’abril del 2016

Tristán e Iseo. Versión de Pere Danès y Montserrat Morera. Barcelona: Castellnou, Hermes y Almadraba




Nuestra versión de Tristán e Iseo cumple diez años y continúa apasionando a los jóvenes lectores. Acabo de pasearme con ella por las aulas de Secundaria explicando en qué consiste hacer una versión de un texto, es decir, reescribir historias prestadas disponiendo los peldaños de la trama con cuidado y respeto, para no desvirtuar el original y conseguir que quien lo lea no suelte el libro.

Ante un clásico que acostumbro a revisitar, siempre me pregunto la razón oculta de su éxito que no sólo radica en los temas, a menudo procedentes de tradiciones diversas, sino en la estructura y en el estilo.

Nunca, claro está, consigo una respuesta concluyente. Pero la actual lectura de esta historia, que lleva mil años teniendo éxito, me ha puesto más en evidencia el valor de la serie de secretos encadenados que contiene y que sustentan su trama: ocultaciones de personalidad, reconocimientos sorprendentes, medias verdades, astucias afortunadas y equívocos fatales.

J. W. Waterhouse. El filtro de amor

Por supuesto, la estrella de todos estos procedimientos es el filtro mágico del amor. El brebaje real y simbólico a un tiempo es la cobertura perfecta para justificar la locura de amor que a cualquiera puede deparar la hormona del amor conocida como oxitocina.




En fin, lectura imprescindible que, además, contiene una gesta parecida a la del legendario San Jorge.


dijous, 21 d’abril del 2016

Josep Palau i Fabre (1995) Contes de capçalera. Barcelona: Proa

La divisa de Josep Palau i Fabre podria ser "el nom fa la cosa". 

Almenys, així ho evidencia el primer relat del recull: "Els noms de Liliana" on l'autor juga amb l'eufonia d'aquest nom de dona i s'hi enreda a consciència, perquè aspira a ser abraçat o, millor dit,  a viure en simbiosi amb la liana vegetal que conté el nom màgic de l'estimada. Palau i Fabra veu en la mateixes fons que Garcilaso de la Vega a l'Égloga I:


No hay corazón que baste,
aunque fuese de piedra,
viendo mi amada hiedra
de mi arrancada, en otro muro asida...
         




Però el resultat és aquí molt divers, ja que la metàfora es renova i s'empelta d' hipèrbole:

"Que arribi l'hora que la meva cabellera sigui frondositat a causa teva i tot jo esdevingui selva vivent! LIANA estimada: que la més alta de les teves branques vingui a esfonyar-se, com un àspid voraç sobre la meva boca!"

Aquest mecanisme que està a l'arrel del primer conte es repeteix en altres relats. Es diria que Palau i Fabre era ocurrent, o millor, gaudia de les ocurrències o associacions curioses i que bastia les narracions portant aquestes analogies o imatges a les últimes conseqüències amb una mestria i un raonament impecable. Importa poc que es voregi l'absurd o, fins i tot, que la figura d'un narrador esquerp, un pel misantrop i vell verd no ens complagui o la trobem demodée.

Aquest esquema germinal, com dèiem, es va repetint. Aquí en tenim alguns exemples:

L'analogia rellotge-cor és l'ànima del conte "Els rellotges de Ginebra" que ens sorprèn perquè aquesta repetida imatge queda totalment superada i renovada. A "Vacances a Venècia" la idea que la ciutat s'està esfonsant dins del mar es duta a l'extrem de "amb els esquis de la imaginació" portar-nos a visitar-la al fons del mar amb sirenes com a hostesses. De l'expressió francesa de "patates en roba de xambra", per les patates cuites amb la pell, en treu molt de suc pseudoerótic i franciscà a "Germana Patata", així com de la semblança entre les boles de billar i les sines femenines a "La carambola".

Hi ha molts noms de dona que insisteixen en la idea que el nom fa la cosa, o millor dit la dona diversa i múltiple en relats com els dedicats a Virginia i a Florència. En aquest últim conte aprofita per fer palès el conflicte entre classicisme i els avanguardismes o figuració i abstracció.


Flora de Botticelli


Retrat de Dora Maar de Picasso


Total,  divertiments arrelats en la tradició que estiren el fil de la idea inicial fins a fer-se seu el lector. 

Palau i Fabra era un mestre de la 
metàfora juganera.


dilluns, 18 d’abril del 2016

Mathias Malzien, La Mecánica del corazón. Random House



El día más frío de la historia en el Edimbourg de 1874.

"Las casas parecen locomotoras de motor, las chimeneas desprenden un humo gris que hace crujir el cielo de acero."

Todo está metamorfoseado por la nieve cuando un bebé no deseado nace con el corazón congelado: Jack.



Las metáforas y los símbolos se suceden, mientras el niño va creciendo gracias a que su débil corazón está controlado por un reloj. Un marcapasos del siglo XIX, ideado por la bruja buena de Madeleine le ayuda a mantenerse con vida.

Pero la doctora-madre Madeleine pronto advierte a Jack, de manera semejante al hada del cuento de Blancanieves:

"Primero, no toques las agujas de tu reloj. Segundo, domina la ira. Tercero, y el más importante, no te enamores nunca."

Jack incumplirá las tres normas y emprenderá un viaje que lo liberará de la protectora y cariñosa Madeleine y lo llevará a descubrir los placeres y sinsabores de la vida y a descubrir la mecánica del corazón.

Pero en algún momento del trayecto en busca de su idealizado amor Miss Acacia se rompe el ritmo argumental como si el autor se hubiese emborrachado de personajes y símbolos. 

Por otra parte, los personajes con más fuerza y atractivo son los masculinos, mientras que los femeninos parecen sólo esbozados y algo estereotipados. Dejando de lado a Jack, Arthur y Méliès son figuras complejas y de gran potencia narrativa. 




De hecho, quizás la inclusión de la figura histórica de Georges Méliès fuerce la línea argumental y provoque la sensación de desajuste del final.

Lástima que este original cuento mágico-gótico tenga arrancada de caballo
 y frenada de burro.





diumenge, 10 d’abril del 2016

R. J. Palacio (2012), Wonder. Barcelona: La Campana. Traducció d'Imma Falcó



Novel·la d'aprenentatge que aconsegueix tractar amb delicadesa i realisme el tema de l'assetjament escolar.

Wonder evoluciona des de deixar-se una cueta com un Padawan, a tallar-se els cabells i portar corbata. L'exterior ens demostra el gran canvi interior i tot el que ha guanyat en seguretat en ell mateix.



No podem triar la cara que tenim, ens toca en una mena de loteria. Les coses són com són, però algunes es poden canviar. En Wonder, els seus pares i els seus amics ho aconsegueixen.

Sovintegen les bromes, els jocs de paraules i l'ús de llenguatge figurat com "ser la pera" "amagar el cap sota l'ala", que no embafen.

Més creatives són les imatges que serveixen per, poc a poc, descriure les orelles del protagonista: "orelletes de coliflor" i  "orelles com trossos de massa de pizza aixafada".

Les comparacions amb personatges literaris y del cinema també funcionen: Des d'Eté fins al Gol·lum, passant per Àlien.




N'hi ha de més complexes per explicar aspectes de la vida, de la personalitat i sensacions:

"les noies de dalt de tot de la cadena alimentària"
"pensaments més lleugers que suavitzen la tensió, com una tercera una mica baixa en un acord major."
"sons lluminosos".

La màgia de la narració s'aconsegueix utilitzant amb prudència recursos variats. El joc de perspectives és molt interessant i gens artificiós. Tot està subordinat a aconseguir el difícil equilibri de la delicada senzillesa. Ho aconsegueix.

"... l'univers al final sap trobar l'equilibri. L'univers no deixa cap dels seus ocells desemparat." P- 275.