Arthur Schmitzler (2015), El professor Bernhardi, Traducció Feliu Formosa. Tarragona: Arola Editors. Primera edició 1912. Llegir el teatre: Biblioteca Can Manyer. Vilassar de Dalt.

Hem de continuar veient el cas del professor Bernhardi com "un símbol de tota la nostra situació política". Com ho són el cas dels titellaires o el de la consellera acusada d'haver entrat amb els pits a l'aire a una capella cristiana en una universitat pública.

Sembla que en aquesta obra de teatre de marcada ideologia no hi hauria d'haver lloc per a les metàfores, però les poques que hi trobem són ben significatives. La clínica hospitalària Elisabethinum és un volcà com ho és el Knic de l'actual sèrie televisiva i d'altres mostres d'aquest subgènere literari-mèdic.

L'acció és desenvolupa a Viena, on no es pot passejar sense sentir música, així mateix a l'escenari l'acció no pot transcorre sens que escoltem alguna harmonia de passada. Per exemple: Osckar Bernhardi, el fill del professor, ha compost un vals amb el títol de "El pols al galop", molt apropiat per que soni al ball de l'Elisabethinum.

Per altra banda, l'oportunista ministre Flint opina que en política funciona bé "el contrapunt", això sí, fins que "algú altre no s'inventi noves melodies."

El desgraciadament prototípic home públic l'encerta quan diu que el cas Bernhardi és un cas Dreyfus de la medicina. Flint, amb la seva impostada "màscara de diplomàtic", predica no tenir memòria i sacrificar les llibertats per ser fidel a "una idea immanent". Té ben apresa la lliçó de Maquiavel.

"En la nostra posició, no ens caldria tenir cap record, ni tenir cor, si això és possible; hauríem de caminar sobre cadàvers..." P. 179.

Premonitori

Ell i els de la seva posició es poden permetre: "fent un afortunat viratge, aplacar la tempesta amenaçadora, calmar les onades i fer-me càrrec de la situació" P. 189.

A ser un caragirat se n'hi diu "fer un viratge".

I si cal renunciar a la llibertat de consciència i d'expressió, només és un mal menor. Avui la legislació, recentment vigent, permet que en determinades relliscoses condicions, pugui ser il·legal aquesta llibertat, que no vol dir que no sigui justa i necessària. 

A la Viena de 1900 i avui: "si de cop un matí, sense pensar-hi més comencéssim a fer allò que és just i ho continuéssim fent durant tot el dia, ens trobaríem a la presó abans de sopar." P. 200.

Només ens queda fer mutis pel for o prendre l'escenari i cantar una nova melodia.