dilluns, 29 de juny de 2015

Margarida Aritzeta (2015), L'amant xinès. Barcelona: Llibres del delicte

Chema Madoz

Història que atrapa, com una titaranya.

Realitats properes: Tarragona, el projecte de Barcelona World o Dol de Llops -Vilaniu- van adquirint al llarg del relat una dimensió universal i, a més a més, un bon reguitzell d'imatges recreen emocions i donen vida a personatges o a ambients i desperten els sentits:

"El record d'en Johnny (...) l'omplia d'un benestar quiet, melanconiós i pacífic. D'una tristesa bella con la tomba líquida d'uns amants adolescents, com l'arrencada insuperable de l'Adagio d'Albinoni." P. 178.

L'oïda

"L'intendent se la mirava fixament. Els ulls li lluïen com el cap de dues agulles negres, d'aquestes que sempre travessen les papallones als expositors antics d'insectes. La paraula lepidòpter li va venir a la llengua com si tingués sabor." P. 193.

La vista i el gust

"L'aire humit i dens pentinava el gessamí i removia les petúnies. La blonda dels coixins aletejava lleument com papallones que volguessin emprendre el vol, mentre milers i milers de farvalans d'escuma llepaven sense parar la sorra." P. 104.

La vista i el tacte

I quin bé de Déu de personatges ben batejats!

Des del periodista anomenat Kapuscinski, al jutge Milans del Bosch; passant per la forense coneguda com la Riccardi  i la sergent Zoraida que evoquen les característiques del comissari de Maurizio de Giovanni i del Catarella d'Andrea Camilleri.
De la mateixa manera: el detectiu Montalvano és a Camilleri, com la inspectora Mina Fuster és a Aritzeta, que ha jugat amb el nom de l'escriptor Jaume Fuster.
Molt ben teixida la Mina amb trets de "dona fatal" i un dimoniet o  veueta interior que fa que es desdobli i agafi profunditat mentre amb, banda sonora incorporada, neteja les clavegueres i treballa com una màquina per fugir dels seus fantasmes.
Tota la seva investigació està acompanyada d'un procés de reflexió intern molt ben filat: el neguit de tenir una intuïció que no es concreta, la sensació de caure en el parany d'una tela d'aranya, la desorientació de no trobar el guió i d'estar immersa en un decorat teatral, la ficció que ajuda a trobar el fil, la batalla amb les idees que la deixa exhausta...
Al final, aconseguirà " desenredar el fil de l'aranya" i, aleshores, el confós nus de sentiments, interessos i relacions de poder quedarà suficientment al descobert per assenyalar un culpable, encara que aquest, potser, només sigui una peça d'un gran joc de Mahjong.





dimecres, 24 de juny de 2015

Tània Juste (2014), L'hospital dels pobres. Barcelona: Columna



Si les parets de l'hospital de la Santa Creu i les del de Sant Pau poguessin parlar! Quin munt d'històries en sortirien! Quin munt de sospirs, de crits i de plors!

He llegit  L'hospital dels pobres buscant els dolors i les joies que s'han fossilitzat en aquests llocs imantats. Però només m'he trobat amb una novel·la històrica d'una època apassionant, on es lliga informació ben documentada amb una història de fulletó típica.

Un relat que buscar sortir del tòpic amb l'Aurora que representa la dona moderna, però que no aconsegueix lliurar-la de ser un tipus més dins el repartiment de rols: des del dèspota del pare, fins a la Maria, pobre però honrada, la qual obté, al final, el premi a la seva abnegació, com a bona ventafocs.

Llàstima del llenguatge mig historicista  que enfarfega la lectura i de la poca volada de les escasses imatges. Per què dos personatges diferents tenen expressió o aire de gos?

La Maria, amb una "expressió d'ulls tristos, com de gos." P. 28
L'Eulàlia que té un : "aire nostàlgic de gos malferit." P. 41 i 79.

De tota manera, em queda a la memòria l'adequada metàfora del cor aplicada a l'estimat Hospital de la Sant Creu:



"els murs de l'antic hospital, com els batecs del cor d'un home massa vell, semblaven dir prou a cinc segles d'existència." P. 183.

Aquí en teniu una bona ressenya: 

http://www.nosaltresllegim.cat/2014/l-hospital-dels-pobres-de-tania-juste/

Em quedo amb la recança d'haver esperat més d'aquesta novel·la. 





dimecres, 17 de juny de 2015

Manuel de Pedrolo (1986), Mecanoscrit de segon origen. Barcelona: Edicions 62. Club de Lectura de la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt



Rellegir el Mecanoscrit després de més de més de trenta anys ha estat una experiència interessant: no m'ha decebut i m'ha continuat atrapant.
Tinc la sensació que és un moment adequat per a una relectura i una revisió. De la mateixa manera que va ser oportuna la publicació en un moment en que s'ensumava el final de la dictadura, ara vull tenir l'esperança que ens trobem també a punt de girar la truita.
És moment de buscar la utopia d'una societat més igualitària i justa, un món en el qual, com diu l'Alba, ningú pensi en el color de la pell, no quedin supersticions ni dimonis i hi hagi llibertat d'expressió.
Alba és la robinsona pugnaç que elabora un manual de supervivència i preserva el que cal del passat, la seva força i intel·ligència pràctica decideix que el cataclisme, que podria haver estat el seu final i el de tota la humanitat, en sigui l'origen.
Aquesta és la força de la novel·la: la de la jove mare d'un món nou.
Ella és la que, quan salva en Dídac per primera vegada de morir ofegat a la resclosa, es salva a ella mateixa i a la humanitat. La justícia poètica fa que la seva bona obra sigui recompensada amb la vida.
Salvarà el noi un altre cop, quan emmalalteix i se senti com caigut al fons del pou, encara que no ho podrà fer per tercera vegada. Però, ja han tingut un fill, Mar, que serà el  nou gall del corral.
Per cert, el món animal, com si es tractés d'una mena de faula o de paràbola, hi és molt present i juga un paper a vegades de contrapunt, en un món sense gairebé éssers humans. Per altra banda, l'únic extraterrestre que apareix esta animalitzat: "pell rosa com la d'un garrí", "musell porcí", "ulls amb facetes com els insectes", "bossa de marsupial". Així és mes fàcil d'exterminar.


M'han fet somriure imatges del cataclisme amb les quals imagino que  l'escriptor hi jugava: la desfeta de la muntanya de Montserrat, els llibres guardats en un cabaret del final de la Rambla, l'afició de l'Alba per les novel·les de detectius o la troballa de llibres eròtics.
També m'ha divertit d'una manera especial l'apocalíptica visió del cap i casal ensulsiat:
Barcelona era "una orgia de ferralla, de pedres, de cadàvers sorpresos en totes les positures, de cristalls esberlats. Tot allò que veien semblava que els cridés: No hi viureu!"
Quan una veueta interior m'ha dit: s'ha acabat la Barcelona turística.



dimarts, 16 de juny de 2015

Karl Ove Knausgard, La isla de la infancia. Mi lucha 3 (2015). Barcelona: Anagrama

El título ha sido lo que me ha impulsado a leer el libro, quizás con la intención de comprobar si se ajustaba al contenido. Y sí, como un guante exacto y cálido a una mano fría.
Así pues, he empezado por esta obra, la tercera entrega de  la ya célebre saga de Mi lucha, y no me arrepiento, porque no se trata de una precuela más, sino que en la Isla de la infancia está el germen del mundo que recrea Karl Ove Knausgard. 
Veámoslo a través de las imágenes que pespuntean y atan el texto, que lucen con luz propia en una prosa a veces telegráfica.
El autor-narrador-protagonista escribe desde la perspectiva de sus 40 años en Malmö y sabe de la importancia de estas joyas que aligeran su texto e, incluso, al final, nos hace participar del placer que le proporcionan:



"esos pequeños episodios que tuvieron lugar en la infancia no tienen más peso que (...) esa pelusa que esparce una pequeña boca soplando un diente de león marchito." P. 334.

"Ah, ¿a que esta última ha sido una bonita imagen de cómo un suceso tras otro se esparcen sobre el pequeño prado de la historia propia cayendo entre las pajas para desaparecer?" P. 335.

Esta crónica de la infancia contiene un delicado inventario de recuerdos entre los que destacan aquellos que como la célebre magdalena de Proust: " como una especie de medusas transparentes, despertados por un determinado olor, un determinado sabor, un determinado sonido... Siempre van acompañados de una inmediata e intensa sensación de felicidad." P. 11.
Aquellos que están asociados a sentimientos como la atracción por las peleas "como una marea que arrasa", el enamoramiento que le hace ausente de la realidad como si se encontrara bajo un "nuevo cielo.", el vértigo cósmico ante la contemplación "del cielo sembrado de estrellas", el miedo a la ira de su padre que le hace un intruso en su casa, o la ampliación de su mundo "como si se levantara el telón y lo que nosotros pensábamos que era el escenario completo resultara ser sólo el proscenio." P. 75.
La imaginación infantil es sensible al paisaje que transmuta a su antojo: las estrellas en granos de arena, las praderas en mares, la luz y la sombra del bosque como animalillos,  los árboles en seres pensantes...
También destaca en el uso de sinestesias que entroncan con la magia de la infancia: el sonido eléctrico del nombre de su primera novia,  un chándal nuevo que huele a "promesas de futuro" o cuando pregunta a qué color saben los caramelos.
Pero Karl Oven vive una doble vida, ya que la música y la lectura lo transportan a otros espacios y se convierten en aliados para librarse de las sombras que lo amenazan. Mientras el mundo de los libros "convierte el espacio interior en un enorme espacio exterior." P. 257, la música le hace volar.
Comparto su devoción por Norwegian Wood y  no me resisto a transcribir el efecto que en él produce esta canción:

"me quedé mirando el techo, dejando que el ambiente de la música de manera incomprensible se me metiera dentro y me elevara hasta donde ella se encontraba." P. 255.


A pesar de la fugacidad del tiempo, a pesar de las trampas de la memoria, el narrador está convencido de que este inventario de recuerdos está realizado con "precisión y exactitud" como si él hubiera estado dotado de " una especie de oído absoluto de los recuerdos."

Este es el broche final.