divendres, 27 de febrer de 2015

Josep García López (1916-2015) i Carmina Pleyan (1917-2011). Filòlegs, catedràtics d'institut i autors de nombrosos llibres amb els quals han estudiat generacions de joves




Just quatre anys més tard de morir la Carmina ens ha deixat el seu marit, el Pepe. No puc deixar de recordar-los amb afecte i emoció perquè d'ells es pot ben dir, que eren en el buen sentido de la palabra, buenos.

Les seves obres són símbol de la feina ben feta i el seu tracte, acollidor i franc, feia que la conversa fos sempre enriquidora, sense ostentació de la seva saviesa.

Com a professors de Llengua i Literatura Hispànica a Catalunya van deixar fonda petjada als Instituts i als currículums de l'Estat, ja que el comentari de textos i la gramàtica viva va començar a arraconar les llistes d'autors i les anàlisis sintàctiques mecanicistes. Ells representen el pont entre abans i després de la Guerra Civil i la síntesi entre la investigació acurada i la innovació a les aules.

A l'Institut Montserrat de Barcelona la Carmina entrava a classe amb una bossa plena d'objectes i a partir de manipular, anomenar, definir i adjectivar aquells elements, la Pleyan, començava a transformar en cosmos el caos de la bossa gràcies a la paraula: noms, adjectius i verbs s'omplien de sentit. 

Per aquells anys, el Pepe, des de l'Institut Milà i Fontanals, continuava la seva tasca més lligada a la literatura. El llibre que més companyia em fa és la Historia de la Literatura Española, eina imprescindible per distingir el gra de la palla i que, sé de bona tinta, ha despertat més d'una vocació.

En una de les últimes converses recordava el Pepe l'amistat amb Roselló Porcel amb el qual va compatir moltes rialles i amb el que va anar al Creuer Universitari pel Mediterrani  de l'any 1933, organitzat per  la Facultad de Filosofía y Letras de Madrid i que durant 45 dies va aplegar 188 professors i alumnes que van seguir un curs de Humanitats anant literalment a les fons. Un viatge que va reunir a molts i a moltes de les persones que han estat mestres de mestres.

També van parlar tots dos de records de l'Ateneu, més enllà de les tertúlies. Com la porta d'entrada es tancava a les 12, però s'hi podia entrar, perquè hi havia una ranura i si s'hi ficava una moneda de 10 cèntims la porta s'obria i, és clar, hi havia gent que hi anava a dormir. Aconseguir segons quins llibres a la Biblioteca de l'Ateneu, com a les altres, no era fàcil per a les dones i a la Carmina no li van voler deixar l'obra de Proust perquè una noia decent no el podia llegir.  

Casa seva es va convertir en lloc de reunions on amics com el poeta Joan Vinyoli i tants d'altres tenien la porta oberta. El compromís amb la normalització del català era vital per a ells i al Seminari de Llengua i Literatura Espanyola de l'Institut Montserrat es donaven classes de Llengua i Literatura Catalana. Quin plaer era llegir i explicar, alhora, Ausiàs Marc i Garcilaso,  Maragall i Unamuno o Narcís Oller i Galdós!

Continuar amb el seu entusiasme encomanadís la feina i mantenir el seu llegat serà el millor homenatge.

dejónos  harto consuelo
su memoria.




dimecres, 25 de febrer de 2015

Katherine Pancol (2014) Muchachas. Paris: Albin Michel


Deux histoires s'entrecroisent pendant toute la narration. A la fin, on apprend que le point d'union est  un roman de Joséphine Cortes, l'écrivant protagoniste de l'antérieur trilogie de Katherine Pancol. C'est une brave et audacieuse décision propre d'un feuilleton et, comme correspond au genre, tout est dessiné pour attraper les lecteurs, surprendre, amuser et, à la foi, instruire, dans ce cas, sur la violence domestique.

J'ai dit feuilleton en pensant à Eugène Sue parce que la capacité narratrice de Pancol est comparable avec celle de l'auteur de Les mystères de Paris. Les deux sont écrits pour être dévorés.

Muchachas a deux fils narratives, une suit la famille de Joséphine Cortès et ses filles Hortense et Zoé et évoque le monde  urbain; L'autre représente la ruralité a Saint-Chaland avec: Stella, son fils Tom, sa mère Léonie et son père putative Ray.

Le monde urbain est cosmopolite: New York, London, Paris, Sienne et les environnements plus exclusifs. Les tableaux du  bureau de Regent Street de Philippe, comme une Marilyn de Nate Lowman,  sont des métaphores de cette prétendue subtile exclusivité.  Rien a dire, mais il ne faut pas tout expliquer:


"Les clients attendent dans un petit salon en considérant longuement ces pièces d'avant-garde et pénètrent dans le bureau de Philippe encore imprégnés de l'étonnement, du respect, voire de la réprobation qu'elles leur inspirent. Philippe leur apparaît alors comme un homme éclairé, brillant, paradoxal. Et il profite de cette légère supériorité pour dispenser ses conseils et faire signer des contrats. " P. 157.

D'autre coté, la ruralité apparait plus violente et sans glamour. Bien que la force de l'amitié paraît idyllique et la nature est les relations humaines positives. L'harmonie que joue Tom peut être le symbole de ce monde. Ici la boue décolore tout et fait noirs les yeux de Stella parce que les gens de Saint-Chaland ne voulaient rien savoir, ne voulaient pas connaître l'horreur quotidienne de la famille de Stella.

La caractérisation des personnages montre aussi la division entre vie urbaine et vie rurale:



Hortènse veut être la tour Eifel:

"Je refuse d'être une chaise, je veux être la tour Eifel." P. 12.

Et dans le monde rurale, Léonie est imaginée comme un faible animal:

Les doigts de Léonie sont "maigres pattes de libellule." P. 317.

Tout est bien attaché, trés bien attaché. Pour moi, excessivement programmé pour avoir du succès. Mais il y a beaucoup d'histoires qui ne finissent pas, ou qui sont simplement suggérées, comme celle de la jeune fille appelée Calypso: la fée qui enchantait Ulysse. Il faut continuer la lecture.



divendres, 20 de febrer de 2015

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Edicions 62. 1983. Volum I i II. Tertúlia Literària de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

L'amor com a ferida o malaltia i l'amor com a batalla són dues metàfores de llarga tradició que deixen la seva empremta dins aquesta novel·la cavalleresca.

Il·lustració de Manuel Boix
Tirant queda ferit d'amor només en veure els pits de noia de catorze anys de Carmesina que són "dues pomes del paradís" i aviat es pregunta: "... si ella m'ha fet lo mal, ¿de quin metge puc esperar medicina?¿Qui em pot dar vida o mort, o vera salut si no ella? P. 231-I.
Per altra banda, el cas de les dones és diferent, com explica Plaerdemavida: " a nosaltres, dones,  la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment..." P. 366-I.
Ah! Lo secret, el lloc on l'amant "volia-us posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces" P. 367-I.
Allí hi ha la medicina que necessita Tirant. Segons Plaerdemavida el cavaller ha de ser valent perquè els atrevits triomfen. Cal prendre la medicina com qui conquesta una plaça enemiga: per força. Les raons que dóna Plaerdemavida són les de sempre. La primera és que la vida de la dona sense amor no té sentit. "¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella (...) no sia tostemps desitjosa que sia amada?" P. 339-II.  La segona que la violència dels homes plau a les dones perquè a ella li agradaria que el seu amant: "em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués." P. 49-II.
Per això el capítol en el qual es consuma, per fi, la relació amb Carmesina porta el títol de: Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà lo castell. Carmesina pregunta a Tirant: "I com vos pot delitar cosa forçada? Ai! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada?" Però ell no fa cas i pren lo castell: "E no us penseu que, per les piadoses paraules de la Princesa, Tirant estigués de fer son llavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la Princesa reté les armes e abandonà's mostrant-se esmortida. " P. 339-II.
La crítica parla sovint de l'erotisme pujat de to de la novel·la, del sentit de l'humor sorneguer dins la intimitat de l'alcova, dels enjogassats enamorats; però molt menys de la negra empremta de la ferida d'amor causada per la dona i l'amor com a batalla que l'home ha de guanyar per la força reforçant la seva virilitat. Vull dir ben clar que entre raons i bromes es justifica la violació i és proclama que la dóna sense l'amor de l'home no és res, tal com diu Carmesina:
"E puix a força d'armes m'haveu feta cativa, no em denegueu lo socors, car ma vida, ma llibertat e la mia persona, d'ací avant no tinc per mia..." P. 341. Només li queda morir, quan Tirant deixi d'existir.

Il·lustració de Joan Alfred Mengual
Ja sabem que al segle XV aquests eren els valors dominants, però al segle XXI encara triomfen llibres i pel·lícules que porten el mateix missatge: els vells tòpics perviuen. M'agradaria dir que ens en hem lliurat, que podem passar a fer crítica literària i no aquesta mena d'escrit que m'ha sortit de l'ànima.


dilluns, 9 de febrer de 2015

Javier Cercas, El impostor. Barcelona: Literatura Random House. 2014


Cercas, brillante encantador, gran liante y magnífico escritor va arrancando una a una las capas a la cebolla de la vida de Enric Marco. Quiere comprender la conducta de quien es capaz de hacerse pasar por víctima de los campos de concentración nazis y, al verse acosado, suplica: "Déjame algo."



El escritor se identifica y se indigna con su personaje y con el personaje de Javier Cercas. Me contagia la indignación cuando despotrica contra la "llamada memoria histórica", cuando afirma que todos somos Marco y cuando parece seguir el camino narrativo de Truman Capote y de Emmanuel Carrère.



El brillante encantador, gran liante y magnífico escritor usa múltiples analogías que nos ayudan a investigar no solo la impostura de Marco, sino LA IMPOSTURA. La analogía y su hija la metáfora son magníficas herramientas, como decía Ortega, cañas de pescar. Pero con ellas podemos atrapar tanto una magnífica lubina como un zapato podrido.

Cercas, entre otras, formula la siguiente regla de tres: así como el arte kitsch o cursi es la banalización y el falseamiento del arte verdadero, existe un kitsch histórico de izquierdas que proporciona la vana ilusión de conocer la realidad. Me parece adecuado tratar a Marco como un gran cursi que aparenta melodramáticamente lo que no es, pero que la recuperación de la memoria histórica sea contemplada como "la nueva industria de la memoria (que) necesita alimentarse del kitsch histórico, que regala a quien lo consume la ilusión de conocer la historia real ahorrándole esfuerzos" (P. 188) es falaz. Las fronteras entre arte o historia verdadera y kitsch o divulgación histórica son más borrosas y complejas.

Hacia la mitad de la novela el tono provocativo se calma y  Cercas matiza algunas de sus afirmaciones, a la vez, que apunta un aire cervantino y otra analogía se expande: Enric Marco es a don Quijote como Cercas es a Cervantes e, incluso más, Marco usa a Cercas como don Quijote a Cervantes.

Bienvenida sea la clara línea cervantina.
Bienvenida la afirmación de literatura impura:
"... si la literatura sirve para salvar a un hombre, honor a la literatura; si la literatura sólo sirve de adorno, a la mierda la literatura."(P. 401)
Bienvenida la ficción total del diálogo unamuniano entre Marco y Cercas.

De todas formas, esta analogía es la última impostura del brillante encantador, gran liante y magnífico escritor a quien no se le muere el personaje, a pesar de que en algún momento, parece que intente acabar con él. 

El nonagenario Enric Marco es un superviviente que esconde su enigma como un jugador tramposo su as en la manga.

Ya decía Unamuno, otro que tal,  que hay que distinguir entre lo que creemos que somos, lo que los otros creen que somos y lo que somos realmente. Si esta nebulosa final puede ser descifada, digo yo.