diumenge, 25 de gener de 2015

Teatre Bonzo, Schmurtz, de Roger Danès. Estrena al Casal Popular de Vilassar de Dalt. 25 de gener 2015

Bravo! Bravo! Bravo!
Primer Bravo! per als actors. Energia mesurada, magnetisme conjunt que s'encomana, com en el duel entre en Marc i en Pau que fa esclatar els aplaudiments. Jaume Mesalles, Nina Turull, Albert Ciller, Laia Arbonés i Albert Rodon formen un equip de primera, han adquirit ofici i porten el paper tan incorporat que forma part d'ells mateixos, potser perquè el text reflecteix les alegries i les pors de la seva generació i, alhora, de tots nosaltres.

Aquesta obra no és només una tragicomèdia de costums sinó que permet diferents nivells de lectura i, sense deixar de fer riure, té la capacitat de fer crítica del totalitarisme, la verdadera epidèmia que ens amenaça. Bravo!, també, per l'autor i director Roger Danès.
Hi ha, però, una altra raó per no deixar d'assistir a les representacions: és tot un espectacle veure com l'escenari es va transformant. Amb pocs recursos s'aconsegueix un elevat rendiment escènic. Tot té la seva funció gràcies al disseny artesanal, proper i càlid. Les escenes dins el llit vertical són un repte ben resolt i les lletres fosforescents sorgeixen de la foscor apoderant-se de l'escenari com l'enigmàtica malaltia. Tercer Bravo! per a David Abrodos, Andreu Tolrà, Carles Corbalan i Enric Pou.
Teatro Bonzo. Bravissimo!
Artistes!

dijous, 15 de gener de 2015

Homer, L'Odissea. Traslladada per Carles Riba. Barcelona: La Magrana (L'esparver llegir). 1993. Part II. Tertúlia Literària de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

L'Odissea és terra fecunda per a una lectora que recull metàfores. N'hi ha tanta abundor que, ara i aquí, n'espigolaré algunes: les comparacions metafòriques que des de la fi de la Telemàquia, és a dir, a partir del cant V acompanyen Odisseu.
La primera que apareix, i dóna la pauta a les posteriors, és refereix al viatge d'Hermes que porta a Calipso el missatge dels déus de deixar marxar l'enginyós heroi.
"... llavors, a flor de les ones, va córrer, semblant la gavina
que per les sines ferestes del mar que no lleva collita
caça els peixos i es mulla el plomatge atapit al salobre:
tal semblava, portar per les ones innúmeres, Hermes. P. 96.
En totes aquestes imatges hi trobarem esbossos de la vida quotidiana del passat i de sempre que, al meu entendre, humanitzen la epopeia i són llavor d'allò que entenem avui per novel·la.
Les més freqüents són les del món animal: un vol d'ocells arrossegat pel vent (P. 105), l'inevitable lleó afamat (P. 114), les vedelles que tenen ganes de mamar (P. 181), els caganius robats (280), uns coloms apressats en una xarxa ( P.379), els gossos que esperen les llaminadures de l'amo ( P. 175), alguns bous i bacons sacrificats ( P. 199), la nau en la tempesta com un tronc de quatre cavalls (P. 224) o aquesta tan expressiva que il·lustra la dificultat d'arribar a la costa feàcia del nàufrag Ulisses:
"amb totes dues mans, d'impuls, va aferrar-se a la roca
i s'hi va estar, gemegant, fins a ser passada l'onada.
Va esquivar-la; però el reflux va saltar-li a sobre
de nou, el va percudir, va engegar-lo lluny mar enfora.
I com quan estiren un pop del forat, se li queden
als xucladors, encastades espesses, tot de pedretes,
així, en aquell roquissar, de les seves mans coratjoses
quedaren tot de pellincs; i la gran maror va cobrir-lo." P. 108.

Vas amb motiu de pop
D'altres es refereixen a elements de la natura com els vents (P. 106), les feines com llaurar ( P.223), mantenir la foguera (P. 109) o girar la carn a la graella (P. 340). Aquesta última és interessant perquè s'utilitza per indicar la inquietud d'Odisseu que no pot dormir tranquil pensant com es venjarà dels pretendents:
"... ell, es bolcava de l'un costat i de l'altre.
I com quan un heroi en un gran foc quan flameja
posa un ventre farcit de greix i de sang i el canvia
de l'un costat i de l'altre es bolcava ell, rumiant-se
com en els pretendents impúdics les mans posaria, ..." P. 341.
N'hi ha més, com aquesta, que exploren el món dels sentiments i ens fan sentir vivament les emocions, com quan es compara el desig de que torni la salut a un pare i el desig d'arribar a terra de qui naufraga. A vegades la comparança s'allarga i es crea una història com en la següent on el plor d'Odisseu en sentir les seves aventures cantades per un rapsoda queda magnificat:
"I com plora una dona, abraçada al marit que l'estima,
quan ha caigut davant la seva ciutat i els seu poble
per fer lluny de la vila i dels fills el dia implacable,
i ella, veient-lo que es mor i que espernetega, s'aboca
al seu damunt i xiscla i es plany; i alhora els contraris,
per darrera, colpint-li amb la llança la nuca i els muscles,
se l'emmenen captiva, a passar treball i misèria,
i en la tan llastimosa dolença es consumen ses galtes:
tan llastimós era el plor que Ulisses dels ulls estil·lava." P. 146.
Entre totes, les més famoses són les dues que brillen com joies a l'episodi de Polifem on l'enginy d'Ulisses fa possible clavar un pal d'olivera cremant  a l'ull del cíclop de la mateixa forma que el constructor naus barrina les fustes, i en fer-ho, s'escolta un xiulet com el del ferro roent introduït a l'aigua durant la forja. Accions quotidianes de dos oficis vitals per les arts de la navegació i per a la guerra.
"Com llavors que el ferrer una grossa destral o bé una aixa
dins un bany d'aigua freda immergeix, amb la gran estridència,
per trempar-la, car ve d'això la força del ferro:
tal xiulava el seu ull entorn de la nostra olivera." P. 162.

Enócoe de figures negras ( 500. a. C. )
Aquestes comparacions metafòriques, si bé es troben en diferents nivells de lexicalització, estant ampliades, enriquides de detalls suggeridors i, sobretot, col·locades molt oportunament. Així la matança dels pretendents està equiparada a la caça amb voltors (P. 374) i  a la pesca amb xarxa, amb la conseqüent animalització dels enemics:
"I els va veure tots ells en la sang i en la pols, tants com eren
estenallats, una turba, com peixos que al fons de la cala
els pescadors han tret de la mar blanquinosa amb la xarxa
dels incomptables ulls, i s'enyoren de l'ona salada,
tots tirats en un munt a l'areny; i el sol que fulgura
va arrabassar-los el buf: doncs bé, talment aleshores
jeien allí els pretendents en un munt, els uns sobre els altres. (P. 376)
Entre tota aquesta riquesa, la meva imatge preferida és la següent en la qual l'arc d'Odisseu, amb el qual farà la venjança, es converteix, per un instant, en instrument de poeta, potser de justícia poètica:

Il.lustració d'E-C. Ricart a l'edició de 1948
"Com aleshores que un home amb ciència del cant i la lira
tesa fàcilment amb la clavilla nova una corda
quan ha fixat als dos caps la torcívola tripa d'ovella,
talment Ulisses collà el gran arc sense gens de fatiga
i, agafant amb dos dits la corda per tal de provar-la.
li va fer fer un bell cant, igual que un crit d'oreneta." P. 364.
Crec que quan acaba de veritat el viatge de retorn d'Ulisses, és quan és reconegut per Penèlope i ella també fa el seu particular retorn, perquè el seu espòs és vist com la terra ferma i ella com nàufraga a la deriva:
"Com de benvinguda la terra apareix als qui neden,
quan enmig del gran mar Posidó la nau ben obrada
els ha romput, escomesa pel vent i per l'ona compacta;
i són pocs que han fugit del salobre canut a la riba,
nedant, i se'ls ha fet a la pell un crostís de salura;
i amb alegria petgen la terra, escapats de desgràcia:
tan benvingut era, doncs, per a ella l'espòs..." P. 387.
Bona paradoxa que es podria relacionar amb el símbol del teler i del teixir i desteixir de Penèlope, però que deixo per a una altra ocasió.
Després d'aquesta bona collita, només em queda aixecar la copa, fer libacions a Zeus, Atenea i Posidó, i gaudir del vi ple de flama i del record de les paraules alades.









Homer, L'Odissea. Traslladada per Carles Riba. Barcelona: La Magrana (L'esparver llegir). 1993. Part I. Tertúlia Literària de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt


Carles Riba es llançà al pèlag de la divina Odissea per segona vegada i es deixà endur per la seva força corrent "a voga i a vela llengua pròpia enllà."
El vers era necessari, el ritme de l'hexàmetre, imprescindible, perquè crea el moviment que ens bressola com les onades de la mar infecunda, encara que la comprensió del text es compliqui. El vers és sempre retorn i estri de la memòria: cal per plasmar els grans temes de l'Odissea: el retorn i la lluita contra l'oblit.
Carles Riba és plenament conscient de l'ambiciós repte i, a més i a part, de ser fidel a l'original, desitja "amb els mots sempre gastats de la tribu crear un estil." El resultat és un monument literari que posa el català a l'alçada del grec clàssic: la tasca d'un humanista.
Hi ha un tret de l'estil de Riba que valoro especialment: el llenguatge familiar i el gir col·loquial que, en mig d'un llenguatge sublim de gran riquesa lèxica, ple de cultismes i amb una sintaxi complexa, ens sorprèn. El resultat és d'una aparent senzillesa.
Veiem-ho quan Telèmac s'exclama de les despeses dels pretendents:
"i banquetegen, i es beuen el negre vi ple de flama
arreu, i es pot dir que tot va en doina; perquè no hi ha un home
tal com Ulisses era, per treure de casa la pesta." P. 39.
Si ho comparem amb la bona traducció al castellà de Luis Segalá, confirmem que aquest estil subtil i proper és aportació de Riba.
"celebran banquetes, beben locamente el vino tinto y así se consumen muchas cosas, porque no tenemos un hombre como Odiseo, que sea capaz de librar nuestra casa de tal ruina." P. 297.
Tornem-hi, per assegurar-nos que no ha estat una casualitat. Ara la que s'exclama és la mare Penèlope:
"I ara el fill del meu cor se me'n va en la nau concavada,
pobre petit, que què se sap ell de treballs ni de juntes! P. 90.
Quanta tendresa en aquest "que què se sap ell", que no apareix a la versió de Segalà que adjunto, ni a la de l'edició de Cátedra de José Luis Calvo.
"... y ahora mi hijo amado se fué en cóncavo bajel, niño aún, inexperto en el trabajo y en el habla." P. 327.
Acabo de llegir la versió de Riba per segona vegada i m'he trobat amb el text ple d'anotacions i de significats de paraules buscades al diccionari fa vint anys. He tornat a anotar i a cercar significacions i etimologies, he tornat a gaudir-ne. El poeta ha aconseguit com volia una Odissea vivent: "fresca, íntegra i nova, al cap de vint-i-vuit o vint-i-nou segles, en el seu encant, en el seu to i en els seus traços, en els seus sentits directes i en els seus símbols" P. 9.
Encara que sigui una bàrbara que ha oblidat el poc grec que sabia, encara que no sigui poeta sinó una d'aquells "simples devoradors de novel·les" dels que vol fugir Carles Riba, gosaré parlar, en la següent publicació, d'alguns d'aquests elements simbòlics que han triomfat contra l'oblit i ens continuen confortant l'esperit.


Homero, Obras Completas. Traducción de Luis Segalá. Barcelona: Montaner y Simón. 1927
Homero, Odisea. Edición de José Luis Calvo. Madrid: Cátedra. 1988