dimarts, 17 de novembre de 2015

Manuel de Pedrolo (2015) Joc brut. Barcelona: Edicions 62. 1965.II. Clubs de Lectura de Reus: Biblioteca Central Xavier Amorós

No és un fet banal que en Xavier ens expliqui la seva història en primera persona, ja que aporta objectivitat i realisme a la narració. Però, tot i això, el narrador ens dóna poca informació dels seus estats d'ànim.




De fet, tots els personatges i, en especial el protagonista, actuen sovint com el gos de Pavlov: a un estímul, correspon una reacció o resposta. Ens quedem a les portes dels seus sentiments, com podem copsar en aquests fragments de diàlegs.

Ella: T'odio
Ell: es converteix en estàtua de sal.

Ella: Tu i jo no ens hem conegut.
Ell: Li clava una bufetada.

Ella: Podríem matar-lo.
Ell: un eixam de puntes d'agulla se'm precipita medul·la amunt i les galtes em van tremolar un moment abans d'endurir-se com una pedra.

A més a més, la violència s'exerceix com impulsada per un automatisme, com en el moment de prémer el gallet o de donar una bufa: sense que calgués comandar-lo, el dit es va contreure sobre el gallet. o la mà ho va fer sola, sense intervenció conscient de la meva voluntat.

És clar, ens diem, Pedrolo com Faulkner, segueix la doctrina conductista.

Traducció de Manuel de Pedrolo


Per altra banda, els personatges sovint es comparen amb animals: aranya, insecte, formiga, fera... i són titelles en mans d'un destí terrible: peons d'un joc grotesc o presos en una xarxa.




Aleshores observem la influència de l'existencialisme que a Pedrolo li mereix aquesta opinió:

L'existencialisme em sembla un sistema perfectament coherent, sense que això vulgui dir que l'accepto o l'hagi acceptat mai en la seva totalitat. No seria possible, potser: hi ha més d'un existencialisme, com ja saps. D'altra banda, jo no he estat mai un ortodox de cap església, ni ho podria ser ara de la marxista, un pensament cap al qual m'he anat inclinant més i més en estudiar-lo i trobar-hi la lliçó més arrelada en la realitat. (
Jordi Coca (1991), Pedrolo, perillós. Converses amb Manuel de Pedrolo. La Magrana)

Com a la crítica li agrada repetir: Pedrolo es troba equidistant dels dos corrents que marcaren la narrativa mundial de la postguerra:  l'existencialisme i el conductisme.

Però, tot això, a part de mostrar-nos un autor que posa la literatura catalana al dia dels corrents internacionals, està en funció de retratar l'alienació del protagonista en una societat aclaparadora, on és fàcil fer-se esclau d'una passió.  Per sota aquesta entretinguda novel·la, glateix la denuncia d'una realitat anorreadora mancada de llibertat. 

En aquest sentit és novel·la negra, negra.