dimecres, 28 d’octubre de 2015

Manuel de Pedrolo (2015) Joc brut. Barcelona: Edicions 62. 1965 (I)

Primera edició

Seguir la pista de les imatges, com qui segueix els rastres de l'assassí, permet entendre com Pedrolo fa plausible el comportament del protagonista: matar arrossegat per la força de la passió.

La Juna és una bona mossa "d'anques arrodonides" que es pot convertir en una fera "agenollada sobre la gespa, despentinada". És la dona fatal que arrossega com un imant a un pou on s'ofega la llum de la seva mirada que "sembla que arreplegui tot el sol de l'univers."

El Xavier, el protagonista i narrador, ens explica com sucumbeix al joc de les cames, al ventre pla i al poder d'atracció lluminosa que irradia. Persegueix el seu desig com si volgués capturar una estrella distant que ha obert una finestra en la seva vida fosca i miserable.

La Barcelona per on es passegen els personatges és la de la postguerra, on el Xavier i la seva mare formen part dels condemnats a una existència miserable, com si haguessin caigut per sempre en una trampa fatal.

En alguns moments el Xavier veu clar que la relació amb la Juna és tèrbola, que el seu joc és brut. Però la força de la passió i la necessitat d'escapar a una vida de condemnat el converteixen en un assassí i, paradoxalment, viure l'experiència com un part.

A partir de l'última part, titulada "La recerca", les metàfores canvien. El protagonista va desvelant la veritat i comprèn que ha malentès el comportament de la Juna que no estava encegada per l'amor i el desig que ell despertava sinó que feia comèdia i que l'ha fet caure en un parany. Només a estat "una joguina a les seves mans".

Cardona Torrandell, Violència i tendresa

Al final, després de clavar unes quantes bufes a la dona perversa, en realitat Caterina Freixa, la llum del fons de les seves pupil·les lluminoses és la que el lliure de tornar a ser enganyat:

"els ulls la traïren. Fou una cosa breu, com un llampec triomfal que alhora revelava un menyspreu infinit"

Però ell ja ha caigut al pou.