Elizabeth Strout ens fa entrar, amb mà de
mestra, en el món de l’Olive, allunyat del nostre però proper. El personatge va creixent
mentre mostra humanitat i un caràcter peculiar amb una part fosca que és “com
una visita que no té cap intenció de marxar.” P. 19.
Qui no s’ha sentit mai habitat per aquesta
part obscura que s’arrapa “com una paparra”?
La senyora Kitteridge pot ser una “immensa
gavina” salvadora o “un ratolí gras que no pot enfilar-se a una pilota”. Té una
vida, com totes, empedrada de sotracs i
es permet alguns “sotraguets” per a venjar-se, per exemple fent malifetes a la
dona del seu fill.
Quan queda vídua, agafa forces de
les seves magnífiques tulipes florides que semblen “un herbari submarí de
criatures màgiques” i encara que li calgui la relació amb el fill:
“És dur tenir l’ADN escampat arreu, com
s’escampa el flocall d’angelets d’una dent de lleó” P. 368.
Al final, forma una nova parella a la qual veu com:
“Dos talls de formatge Gruyère estampats l’un
contra l’altre, els forats que aportava cadascun d’ells a aquella unió eren els
bocins d’un mateix que la vida els havia anat prenent.” P. 377.
Qui no es conforma és perquè no vol, només cal
refer una mica el mite de la mitja taronja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada