dimarts, 28 d’octubre de 2014

Enric Juliana, "Carne trémula". Pilar Rahola, "Portes al camp". Cristina Sánchez Miret, "De la porcellana fina al trencadís". La Vanguardia 26/10/2014. Metàfores quotidianes 5

Quan la situació costa d'assimilar, els jocs malabars de la llengua es posen en moviment per mirar d'explicar la realitat.
Enric Juliana, amb l'article "Carne trémula", es llueix començant pel títol tret d'una pel·lícula d'Almodovar  que es va filmar al mateix edifici on, dijous passat, es va escorcollar el despatx d'Oleguer Pujol. La cosa no acabaen això, perquè ens dóna una visió llunàtica-apocalíptica de la societat espanyola tota ella plena de cràters que emeten radioactivitat, com si boles de billar meteorítiques acabessin amb tota mena de dinosaures de la pell de brau. Tant de bo! Davant la perspectiva,  la classe política sent com li tremola la carn.
Pilar Rahola no es llueix. El títol de la seva columna "Portes al camp" és un tòpic i fa preveure per on anirà el text. L'esquerda que el poble ha fet al mur tampoc és gaire original. Em quedo però amb "Tot era de fireta, risible i menyspreador, fins que van veure que seria un èxit de gran dimensió...", perquè la fireta i la porcellana fina, una imatge que ja s'està repetint massa, tenen el mateix tipus de connotació d'infantilisme o  de mòmia retrògrada, és a dir, d'invalidesa que s'ha de tutelar.
Cristina Sáchez Miret encerta a veure aquest joc i el critica. Encara que no li agradin les metàfores, les analitza bé i va més enllà: "De la porcellana fina al trencadís". Sí senyora! De la porcellana trencada n'hem de fer un trencadís. Això és desfer el nus metafòric i tornar-lo a cordar carregant-lo amb un nou significat. Aquesta és la màgia del trop.
El nou significat amb el qual Sánchez Miret  carrega el trencadís m'interessa: " representació gràfica d'una de les característiques més importants que ens defineixen com a poble: establir des de la diferència, des de la diversitat, des dels plantejaments diferenciats un fil comú i harmoniós en el seu conjunt que genera com a resultat una major riquesa col·lectiva. A banda del que significa aprofitar els trossos o el rebuig d'altres peces o processos per confeccionar una obra d'art d'un valor més gran."

A partir d'ara veuré amb altres ulls els trencadissos, fins i tot, els més humils.


dimecres, 22 d’octubre de 2014

Marta Rojals (2014), L'altra. Barcelona: RBA

La cara oculta de la lluna, Mr. Hyde femení: l'altra. Una ombra de nosaltres mateixos, una addicció, un plaer o un dolor íntim. La llum i la foscor són com dos plats de la balança i "quan l'una contraresta l'altra, s'assoleix l'equilibri", com pensa Anna, la protagonista. Un equilibri inestable més perillós a mida que passen els anys.
La informació està dosificada amb precisió de rellotge per tots els canals possibles: telèfon, what's, face, correus... això sí, amb secrets, també per a Anna a la qual "les metàfores se li resisteixen".
Les imatges no se li resisteixen a Marta Rojals i gràcies a elles tot es transmuta. Les tasques quotidianes agafen una altra dimensió i en acabar de fer la feina la protagonista "bufava mentalment el canó d'un revòlver i feia un guardat". Les sensacions prenen cos com quan el gos lligat: "li feia sentir un pes sobre l'estómac, com si hi tingués un sac d'arròs".
A vegades, Rojals, potser en fa un gra massa; com en aquest retrat de la Cati:
"S'encara a l'astre amb el mentó avançat, remenant el paquet de Camel de memòria. Les ulleres negres, sobre els pòmuls, li contrasten amb els cabells blanquíssims, à la garçon. Pinça la cigarreta amb unes dents polars que li desapareixen entre el carmí dels llavis." P. 68.
Però és que la Cati és excessiva i el seu lèxic hiperrealista de bilingüisme actiu també ho manifesta. La Cati és un element que vol compensar i equilibrar el buit que la mare ha deixat dins l'Anna.
"... Anna s'havia seccionat el cordó umbilical amb les dents i fugia de qui sap què, desitjant-se òrfena (...) ella (Cati) li llançaria una corda."
Em sembla que li cal per no sucumbir a la seva ombra.


dijous, 16 d’octubre de 2014

John Fante (2013), La germandat del raïm. Barcelona: Edicions 1984. Club de Lectura Biblioteca Vilassar de Dalt



Literatura mascle que passa comptes a la relació entre el patriarca tirà i el fill gran convertit en escriptor per obra i gràcia de Dostoievski. No sabem on acaba la vida i on comença la literatura, però és aquesta última la que salva la història perquè el realisme brut de Fante ens omple de desolació i ens purifica a la vegada com les pintures de Edward Hooper.
Les metàfores recreen aquest món que voldríem que no es repetís de pares a fills, com una condemna.
L'aprenentatge del ritual i l'encanteri del beure vi:
"Vam entrar en l'estat meditatiu del beure, l'encanteri del vi transcendia el miracle del seu gust, embolcallava les nostres ànimes amb la crisàlide del brunzir de les abelles, la dolça borinor, la collita abundant i fresca d'aquells turons acollidors, mentre Hipnos baixava i el temps passava amb la fressa de les abelles..." P. 108.
No amaga la realitat de la convivència amb aquest ogre alcohòlic.

La mare tan aviat és vista com un bruixa fent encanteris a la cuina, com una santa resant a la església, com una vella mal girbada o una dona gran amb aires de donzella. No sabem a quina carta quedar-nos fins el final: és la que sobreviu i queda alliberada de la tortura de la convivència torturadora, s'ha de celebrar menjant.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Charles Dickens, David Copperfield. Feedbooks. Traducción Carmen de Peña


http//es.wikisoource.org/wiki/David_Copperfield    
Releer sin prisa es un lujo.

Sentir que la lectura acompaña, despierta la imaginación y alimenta la esperanza. Recordar, como si esa voz autobiográfica fuera la mía, que:

"Este era mi único y constante consuelo... veo siempre ante mi espíritu una tarde de verano: los chicos jugaban en el cementerio, y yo sentado en mi cama, leía como si en ello me fuera la vida." P. 61.

Y volver a encontrar los ecos del Quijote y de la picaresca en estas aventuras de niño huérfano que se ha de buscar la vida y en los personajes como el leal y locuaz Micawber, el genial loco Mister Dick, el encantador de serpientes Steerforth o el asqueroso Uriah Heep.

La galería de personajes femeninos no es menos variada, aunque casi siempre, esté en segundo plano: Emily, el amor infantil; Dora, el de juventud y, Agnes, el de la serena madurez. Mis preferidos son antagónicos: la dulce Peggotty y la estrafalaria tia que lo rebautiza como Totwood Copperfield.

Con ella aprenderá a abrirse camino en la vida, aunque sea a base de tópicos:

"tomar resueltamente el hacha del leñador de la mano para abrirme un camino a través del bosque de las dificultades." P. 514.

Y lo hará a través de la escritura, primero gracias al autodidacta aprendizaje de la olvidada taquigrafía, que le permite ser copista de los debates parlamentarios y juzgar la situación de su país.

" Yo solo veo fuego, Gran Bretaña, esa desgraciada virgen que se pone en tantas salsas, la veo siempre ante mí como una ave desplumada y bien cocida, atravesada de parte a parte por los hierros y atada con un cordón rojo. Por todo esto soy un incrédulo, y nadie podrá convertirme." P. 619.

Pero lo que le permitirá dejar el esforzado y desengañado oficio de reportero parlamentario, será dedicarse a la literatura: la lectura y la observación de la realidad le llevan a la escritura:

"... unía yo las historias de mis antiguos libros a la de mi vida presente, cogiendo a derecha o a izquierda mis personajes entre la gente que encontraba por la calle." P. 167.


Una vez más: todo lo que no es tradición es plagio.