dimecres, 23 d’abril de 2014

Bernhart Schlink (2013) El lector. Barcelona: Columna (La butxaca). Club de Lectura Biblioteca Pau Piferrer


Llegir és caure en l'encís d'una seducció, com la que produeix l'enigmàtica Hanna en el jove narrador:

"...–una seducció que no significa pits, natges i cames, sinó la invitació a oblidar el món en l'interior del cos." P. 17.

La lectura en veu alta forma el gust de l'analfabeta Hanna i fa possible que aprengui a llegir i escriure amb "força i lluita". Potser la lectura actua com una anestèsia que fa més suportable l'horror dels camps d'extermini, qualsevol horror, fins i tot, pot arribar a aconseguir que la guardiana de les que havien de morir escrigui coses com: "Els poemes de Goethe són con miniatures amb un marc molt bonic."  P. 147-148.

La paraula és essencial per recuperar i assimilar el passat:

"Els estudiants del seminari dels camps de concentració ens vèiem com l'avantguarda de l'assimilació. Obríem les finestres, deixàvem que entrés l'aire, el vent que finalment aixecava la pols que la societat havia deixat caure sobre els horrors del passat. "  P. 72.

La vivència d'aquell infern va provocar una "narcosi personal i col·lectiva" que, quan és van relatar els fets públicament, es va reproduir en aquells els quals seguien el procés. Com conjuminar l'assimilació del passat i aquest desig vital d'anestèsia? Com comprendre i, alhora, condemnar? Superar aquestes dualitats és l'aconseguit repte de la novel·la.

Sota la narcosi hi ha una supervivent que aconsegueix no deixar-se "corrompre, ni per l'autocompassió ni per haver-se auto-conscienciat, com és palès que ha fet, d'haver sobreviscut i, a més de superar els anys als camps, de referir-los literàriament." P 94.

La paraula escrita té un poder d'exorcisme, sempre i quan, prengui aquest model i agafi distància  com en aquesta brillant novel·la que, com diu el narrador del llibre de l'últim testimoni vivent: "No convida a la identificació i no fa ningú simpàtic..." P. 94

La fredor és un potent antisèptic.


dilluns, 21 d’abril de 2014

Maria Lluïsa Fabra (2013) Retalls de memòria. Barcelona: Aresta (Nou punt de vista)



No conec Maria Lluïsa Fabra, però els seus escenaris vitals coincideixen en molts punts amb els meus. Potser hem passat una al costat de l'altre i ens hem mirat sense saber tot el que tenim en comú, almenys és la impressió que m'ha deixat el seu llibre.

Retalls de memòria fa reviure aquella època fosca en la qual "El pecat igual que el fred, era omnipresent". En el seu estil directe i decidit hi destaquen detalls quotidians que els ulls inquiets de la nena, que va ser, recorden i que la dona, que és, omplen de sentit. Sovint, aleshores, recorre a les imatges.

D'aquesta manera la planta enfiladissa "domesticava la llum del sol" P. 50, l'espill de la porta es converteix en un "molinet de mirar" P. 36 i "les criatures són com les heures, i pugen soles, arrapant-se com poden a les parets de les cases i les escoles." P 11.

Si aquests records estan distorsionats, com podria ser ja que el temps fa de les seves, em sembla que la Maria Lluïsa i jo hem anat a mirar-nos plegades "en un d'aquells miralls del Tibidabo que ens feien tant gràcia quan érem criatures." P. 11.

Que per molts anys continuï encaixant peces al trencaclosques i apedaçant memòries!


dissabte, 19 d’abril de 2014

Metàfores visuals 15: Colita, perquè sí!

Els terrats plens de roba estesa em retornen al meus dies de nena del Raval fent expedicions saltant per dalt d'una casa a l'altra i, també a quan als "quartos" dels safareigs del terrat de la Pedrera hi vivien, entre llençols al sol, els últims bohemis

Les ombres de les reixes semblen empresonar la dona i el nen, però la blancor de la roba que voleia m'evoca la llibertat
Les xemeneies guerreres fan guàrdia a la roba: n'hi un turista

Les dones fent feina, sota la mirada irònica de Colita es transformen


El marc dignifica la feina de fregar, encara de genolls: és com una il·lustració miniada d'un manuscrit medieval

Entorn de casa pairal i pagesa amb el davantal disposada a defensar el seu espai

No em puc deixar les gitanes a l'aire lliure que semblen riques i segures de portar al damunt tot el que tenen, com els seus cabells.

Les flors dels vestits em sembla que es confonen amb la natura

Un altre joc de confussions sublim, a més d'una subtil declaració d'intencions, en entroncar amb els
pre-rafaelites.

Un tros de tela que sura pot ser la imatge de la dssolació i de l'esteticisme
Ofelia (1852) de John Everett Millais, membre fundador de l'escola Pre-Rafaelita

diumenge, 13 d’abril de 2014

Mª Ángeles Cabré (2013), Leer y escribir en femenino. Barcelona: Aresta Mujeres


Principio valiente con una analogía potente: la literatura ha estado escrita, para las mujeres, en otro idioma: el masculino. Se trata, pues, de encontrar las claves de nuestro propio lenguaje: leer y escribir en femenino.

La educación patriarcal nos ha educado para leer en este "idioma" masculino que se "esta adherido a nuestra piel como un tatuaje". P. 37.

"Pero las escritoras demostraron una gran tenacidad siendo esa hiedra que trepa con enormes dificultades por una pared lisa, un empeño tan sólo comparable con la vegetación que crece en la ladera de un volcán y, tras la erupción, vuelve a verdear". P. 211.

Ahora, aunque en una mejor situación, la desigualdad es todavía notable y encasillar a la mujer escritora en la etiqueta de "literatura femenina" peligroso, claro que "se nieguen las escritoras, a formar todas juntas un magma indefinido que impide que se singularicen." P. 240.

Mª Ángeles Cabré tiene esta fuerza volcánica y lucha por encontrar el equilibrio entre feminidad y universalidad. Me parece muy acertado recuperar la metáfora de la "mirada tuerta" de Montserrat Roig.

Continúa siendo un reto escribir "desde otro lugar" y también dejar de ser "islas flotantes" y dejar de escribir "desde los márgenes, expulsadas del núcleo duro de la creación." 

¿Hasta cuándo?




diumenge, 6 d’abril de 2014

Margarida Aritzeta, Bandoler. Valls: Cossetània (Notes de color, 59)

Cantonada del Carrer Major de Valls

Els temps de Joan Serra, en la Pera, van ser temps de revolució i de canvi profund de l'estructura social. L'antic règim donava pas, a empentes i rodolons, a la ciutadania i al progrés. Al principi de la novel·la, Barcelona serveix de mirall d'aquesta transformació.

"...el vent de la Barcelona que ve, que enterrarà la foscor dels carrers reclosos i de les fàbriques amagades en blocs compactes del barri del Raval per donar pas a una ciutat ordenada i àmplia. Moderna.
Una ciutat que s'endurà els records dels vells que han de morir." Pàg. 8.

Ens trobem amb un niu d'històries, on sovintegen les anticipacions, trenades entorn del personatge d'en Felip que vol recuperar i interpretar correctament les seves vivències:

"...el seu camí per sargir els bocins dels records que li falten a la flassada completa de la seva memòria és lent, llarg i tortuós..." P. 140.

La novel.la és com una vànova de patchwork. S'ha d'anar teixint mentre Felip recupera la memòria i es va destriant la història oficial, escrita pels vencedors i la viscuda per aquells que, com ell, han estat empesos pel vent del temps.

En mig d'aquest ric i complex entramat d'històries de diferents èpoques n'hi ha una de només apuntada que m'atrau especialment: la de Tupac Amaru, el líder de la rebelió peruana que va abolir l'esclavitat al seu païs l'any 1780 i que va ser ajusticiat d'una manera molt semblant a Joan Serra, per ordre del Virrey Amat. És realment en Felip, descendent d'aquest Tupac Amaru que va prendre el nom del seu avantpassat últim rei inca? Es tanteja un cert paral·lelisme entre la història del bandoler vallenc i la de José Gabriel Condorcanqui Noguera, conegut per Tupac Amaru II? La sang del rebel peruà bull dins de Felip quan segueix a en la Pera? Qui decideix qui és bandoler?

Tupac Amaru II

Aritzeta escriu amb empenta i sovint trobem metàfores potents. M'agraden especialment les que utilitzen elements vegetals per descriure personatges:

"Doncs he sentit d'un xiquet que va viure fa molts anys, diu que tenia la pell tan negra com les olives madures..." P. 17.

O situacions com quan esquarteren a Joan Serra:

"I allà havien lligat cordes gruixudes a cadascuna de les seves extremitats i les havien fixades en quatre cavalls, que van atiar a fuetades fins que el cos es va rompre en quatre bocins amb el mateix cruixit d'ossos i carn amb què petaria el tronxo gruixut d'una col gegantina." P. 136.

A més a més, el text fa olor, aromes que evoquen ambients:

"Barcelona batega per tots els carrers i places com un cos viu. Les olor marejadores del cànem remullat, flocs de cotó i llana rentada, es mesclen amb el traqueig dels telers i el xerric de les rodes... P. 7.

"I va ser així com, sonant l'ocarina, el criat negre havia descobert que aquella música li retornava l'aroma dels fogons del palau de Jirón Trujillo..." P. 29.

Identifiquen personatges con la humil Dolores que fa olor de "canyella i llardons" i la bella i jove Maria que desprèn la fragància més sensual de "canyella i de mesc".

Fins i tot les estacions de l'any tenen olors pròpies que marquen el pas del temps, i al final:

"Sí, l'aire fa olor de codonys cuits i potser també de melassa. S'acosta l'hivern."


Felip sent aquesta olor dolça quan sospira profundament potser perquè a l'hivern de la vida ha descobert que és capaç d'estimar.