TOTES LES ENTRADES

divendres, 21 de novembre del 2014

Antonio Orejudo (2005), Reconstrucción. Barcelona: Tusquets (Andanzas)


Especie de novela bizantina con personajes siempre buscando algo por los caminos de la Europa del s. XVI y con anagnórisis o reconocimientos inesperados que desvelan personalidades cambiantes.
Sorprende la voz narrativa, también elusiva, que va, viene, narra y dialoga. No obstante,  esta compleja maquinaria no me acaba de cautivar, quizás ni lo intenta.
Encuentro momentos magistrales con imágenes que valen un potosí, como el irónico análisis del texto-retrato psicológico:
"un hombre colérico, pero con tendencia a la melancolía. Si no, no se explica ese abuso del ablativo absoluto (...) Se trata de un hombre antielocuente, muy poco solemne y bastante sarcástico, con tendencia a los desarrollos argumentales en espiral, lo que significa que está obsesionado con su ano, que es intelectualmente muy denso y puede hacerse en ocasiones indescifrable. En el trato personal debe de ser un poco pesado." P. 163.
¡Vivan los formalistas rusos, la estilística y la gramática textual ayudando a los censores!
¡Viva también el chi kung, o terapia de la respiración, adaptada por un par de iluminados del Siglo de Oro para explicar el Espíritu Santo y empaparse de panteísmo!
"La respiración purifica la sangre, le decía. Y se cogían de la mano, y se pasaban toda la tarde respirando, notando cómo el Espíritu Santo entraba en ellos. Esa era para él una manera de rezar." P. 204.
Nieta de impresor, me ha emocionado el gusto por el oficio, el ritual de diseñar, forjar y fundir los tipos. Pero el interés no se acaba aquí, porque el invento de la imprenta sirve de símbolo que nos ilustra el continuo refundir de la historia y sus tecnologías:
"A veces, mientras va depositando aquellas piececitas sobre la mesa, le da por pensar que la vida, al menos la suya, es una sucesión de tipos que se han ido deteriorando con el uso hasta quedar inservibles y que se han ido fundiendo junto a otros metales y alumbrando una materia nueva." P. 248.


De pronto, me apetece releer Erasmo y España de Marcel Bataillon y El hereje de Miguel Delibes. Estoy convencida de que estas matrices continúan ayudando a entender nuestro mundo.

De viejos saberes hay que saber guardar recuerdos conformes, o algo parecido, decía Unamuno de Salamanca.






dijous, 13 de novembre del 2014

Gemma Freixes (2013) Casino de Santa Isabel. Barcelona: Proa. Club de Lectura de la biblioteca de Vilassar de Dalt.


Un món que s'acaba, la història mil vegades repetida però sempre diferent de la desaparició d'un tipus de societat i de la diàspora dels que l'han fet realitat.
Una societat precària on empaitar minigues  –en llengua fang dona i utilitzat despectivament com a sinònim de prostituta– era tan habitual com "ho eren els núvols de mosquits al capvespre" i on les dones tenien exactament el mateix valor que els mosquits. Em quedo amb ganes de saber més d'aquestes noies torturades, sobretot de Leonor que sembla que pugui escapar del seu destí.
Un món empudegat d'intrigues i corrupcions sota la crosta d'un tranquil paradís on el protagonista Pablo Montesinos triga en adonar-se de qui mou els fils del poder en aquest 1968, any de la independència de Guinea. Només els cops i l'evidència fan que obri els ulls i que fugi amb el que es pot considerar la seva família.
Em quedo amb uns retalls de paisatges que evoquen aquest paradís que amaga la trista realitat i que sento com a viscuts i enyorats:

"Un cop al cim del turó, va detenir-se uns segons a contemplar la vall. L'aire net, pur com el cristall, definia amb precisió els límits de les parcel·les de pastura, una gran vànova de ganxet feta de pedaços de diferents tons de verd." P. 108

diumenge, 2 de novembre del 2014

A Èlia de "Primavera, estiu, etcètera" de Candela de "Perfum d'almesc"



Benvolguda Èlia, de les terres de l'Ebre on les fotografies poden fer olor de "sol tebi i de secanella".
Sóc la Candela, de les terres castelleres de Valls que poden fer olor d'almesc. T'escric amb la confiança que em dóna que les dues siguem personatges sortits d'una novel·la i amb la sensació que et conec de tota la vida. Jo també vaig passar una crisi semblant a la teva, encara que sóc una mica més gran, també m'he hagut de reinventar i em vaig passar un any: "per apedaçar la vida amb força, equilibri, valor i seny."
El que m'ha fet escriure't, però, ha estat el sentir-te parlar d'aquesta manera tan viva i amb paraules gairebé oblidades que obren la porta d'un món propi que també és una mica meu. M'agrada quan preguntes què és "fer catufols" o quan et diuen "espavil".
Admiro la teva facilitat per buscar imatges expressives com quan la pell del conill que espellava la padrina "quedava a l'inrevés, com una placenta abandonada al damunt del marbre." O la idea de príncep blau de quan eres xiqueta: "...érem unes princeses del pa torrat que havíem vingut a la Terra per trobar un home que ens fes la declaració de la renda mentre ens recitava Baudelaire." P. 28. Si el trobes alguna vegada avisa, serà un fet històric.
El punt d'ironia et permet tenir perspectiva i això s'ha de celebrar com quan opines que has trobat la comparació justa la fusta: "Em sento com si hagués dormit comprimida per set voltes de corda: No està malament la metàfora, per acabar l'any." Tu si que tens "salero", nena!
També sóc donada, com tu, a fer anar molt la capsa de música del pensament, encara que jo ho faig a la meva habitació o, com a molt, sortint al balcó i no m'estic hores passant fred i fumant al vell corral del costat de casa teva.
No sóc pagesa, encara que també penso que la terra més neteja que no pas embruta i, si algun dia ens trobéssim, m'agradaria ensenyar-te la masia i que parlessis amb la meva filla Dela, que ha estudiat arquitectura i es troba amb tots els problemes que bé coneixes.
Èlia, seria per a mi un plaer, tenir-te com amiga al país de les paraules.                                                                                                                          Candela Baldrich Freixes