La cara
oculta de la lluna, Mr. Hyde femení: l'altra. Una ombra de nosaltres mateixos,
una addicció, un plaer o un dolor íntim. La llum i la foscor són com dos plats
de la balança i "quan l'una contraresta l'altra, s'assoleix l'equilibri",
com pensa Anna, la protagonista. Un equilibri inestable més perillós a mida que
passen els anys.
La
informació està dosificada amb precisió de rellotge per tots els canals
possibles: telèfon, what's, face,
correus... això sí, amb secrets, també per a Anna a la qual "les metàfores
se li resisteixen".
Les
imatges no se li resisteixen a Marta Rojals i gràcies a elles tot es transmuta.
Les tasques quotidianes agafen una altra dimensió i en acabar de fer la feina
la protagonista "bufava mentalment el canó d'un revòlver i feia un
guardat". Les sensacions prenen cos com quan el gos lligat: "li feia
sentir un pes sobre l'estómac, com si hi tingués un sac d'arròs".
A
vegades, Rojals, potser en fa un gra massa; com en aquest retrat de la Cati:
"S'encara
a l'astre amb el mentó avançat, remenant el paquet de Camel de memòria. Les ulleres negres, sobre els pòmuls, li
contrasten amb els cabells blanquíssims, à
la garçon. Pinça la cigarreta amb unes dents polars que li desapareixen
entre el carmí dels llavis." P. 68.
Però és
que la Cati és excessiva i el seu lèxic hiperrealista de bilingüisme actiu
també ho manifesta. La Cati és un element que vol compensar i equilibrar el
buit que la mare ha deixat dins l'Anna.
"...
Anna s'havia seccionat el cordó umbilical amb les dents i fugia de qui sap què,
desitjant-se òrfena (...) ella (Cati) li llançaria una corda."
Em
sembla que li cal per no sucumbir a la seva ombra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada