Andrea Camilleri (2014) El joc dels miralls. Barcelona: Edicions 62 (El balancí)
Sempre he gaudit de les
aventures del comissari Montalbano, encara que aquesta m'ha costat d'empassar.
Ja en tenia prou d'erotisme
reprimit i de discussions amb la novia eterna, menjars exquisits i disbarats de
Catarella. L'evocació de l'ambient sicilià tampoc m'ha fet el pes, tot i que la
casa del comissari a Marianella apareix situada prop de la Scala dei Turqui, de digne
record.
Això sí, la prosa àgil i
digna de Camilleri, utilitza la metàfora amb sàvia mesura i dóna la clau de la
novel.la: El joc de miralls.
"Una vegada vaig veure
una pel·lícula d'Orson Welles en què hi havia una escena que passava dins d'una
habitació que totes les parets eren miralls i així la gent no sabien on
paraven, es desorientaven i es pensaven que estaven parlant amb la persona que
tenien a darrera. Doncs em fa l'efecte que ara ens volen fer la mateixa, arrossegar-nos
a una habitació feta de miralls." P. 54.
Orson Welles, el mag dels
miralls, no és anomenat en va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada