TOTES LES ENTRADES

dijous, 30 de gener del 2014

Amin Maalouf (1996), Les Échelles du Levant. Paris: Editions Grasset

Le protagoniste, raconte son histoire et le narrateur qui l'écoute nous dit qu'il parle "comme s'il devait épousseter chaque mot avant de le produire" P. 13.

Moi aussi, je dois enlever la poussière à mon français si oublié.

La ravissante histoire d'Ossyane Ketabdar  commence au XXème siècle quand on pouvait appeller les Turcs, Arméniens, Arabes, Grecs et Juifs comme: "les cinq doigts de l'auguste main sultanienne." P. 49.


Art ottoman, Le Livre du Bonheur

Ossyane est né en Turquie mais après la famille s'est établie à Beyrouth. Il étudiait en France quand la  deuxième Guerre Mondiale a éclaté et alors il est devenu un héros de la résistance. Son amour pour la juive Clara est, à la foie, sa joie et sa perdition parce qu'une tornade allait s'abattre sur le Levant et:

"Clara et moi étions déjà des victimes en sursis. Puis en quelques coups de griffe, la laideur du monde nous a débusqués" P. 192

Presque à la fin de leur vie les amants se retrouvent une fois encore à Paris sur le pont au Change:

"Ses deux bras s'élèvent aussi, lentement, comme les ailes d'un oiseau que se serait longtemps déshabitué de voler" P. 298.

Une embrassade symbolique aussi, dans une émouvante narration qui rennonce à la haine raciale et la discrimination:

Le Quai du Pont au Change

"Mon père est turc, ma mère arménienne, et s'ils ont pu se tenir la main au milieu des massacres, c'est parce qu'ils étaient unis par leur refus de la haine. Ce cela, j'ai hérité. C'est cela ma patrie."


Le Quai du pont au Change peut être, aussi, une autre échelle, mais à l'Occident.

J.B.E.Corot, Le pont au Charge

diumenge, 26 de gener del 2014

Metàfores visuals 13: Xavier Valls




L'article d'Albert Mercadé al Cultura/s de la Vanguardia 
 em va empenyer a visitar l'exposició de XavierValls a l' Espai Volart i en vaig sortir captivada: un pintor que aconseguia captar de forma magnètica l'aura de la llum i així transformava els objectes i els personatges en essencials, en símbols d'ells mateixos.

No cal que sigui de forma explícita com al memento mori que segueix, sinó en tota la producció.

Vanitas (una premonició)

Les portes i les finestres omplen el quadre i es mimetitzen amb la tela que també és porta i finestra.



Les humils anèmones, no ens enganyessim pas, són sang d'Adonis que anuncia la primavera i donen sentit a la llum del blacó que s'intueix.


I obrir un potet; millor dit, el potet, no és pas un acte innocent sinó que està carregat de misteris i perills perquè és la gerra de Pandora


que dóna títol a les memòries de l'artista.

dimecres, 22 de gener del 2014

Ian MacEwan (2002), Expiación. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativas)

Imagino las metáforas de esta magnífica novela como una escalera de tres tramos de una casa estilo Adam.

La antigua gran casa de campo de la familia Tallis de estilo Adam

Primero encontramos imágenes potentes que relacionan objetos dispares de forma sorprendente: los paños de cocina sucios se convierten en "estandartes de una batalla" (P. 103) y los frascos de plasma en "frutas exóticas" (P. 266)

En el siguiente tramo los objetos concretos nos acercan a un concepto abstracto: pensar es "como explorar un jardín nuevo" (P. 145), la infancia es "tan tangible como la seda" (145), la desazón, "un río pardo"(243) y el cansancio (247), "pesado como tres mantas dobladas." (P. 247) Destaco por su relación con el tema esta visión de la culpabilidad:

"Como la culpa depuraba los métodos para torturarse a sí misma, engarzando las cuentas de los detalles en una lazada eterna, un rosario que manosear durante toda la vida" (P. 166).

Hospital Saint Thomas donde estudia enfermería, quizás como penitencia, la culpable protagonista y escritora Briony

He dejado como colofón las metáforas que inciden en la reflexión sobre qué es la literatura y qué sentido tiene escribir. Frente a las afirmaciones de personajes como Robbie sobre la superflua literatura aparecen analogías que equiparan la escritura a "la corteza" (P. 68) que protege o a la libertad de "volar" (P. 152).

Pero la cita crucial aparece cuando Briony se pregunta:

"¿Cómo puede una novelista alcanzar la expiación cuando, con su poder absoluto de decidir desenlaces, ella es también Dios? (...) No hay expiación para Dios, ni para los novelistas, aunque sean ateos. Esta tarea ha sido siempre imposible, y en esto ha residido el quid de la cuestión. La tentativa lo era todo." (P. 330)

Quien escribe está condenado a intentarlo porque quizás: En los desiertos del corazón pueda brotar un manantial curativo. 

In the deserts of the heart
Let the healing fountain start,
... 

W. H. Auden "In memory of W.B. Yeats"






divendres, 10 de gener del 2014

Metàfores visuals 12: Fer


M'aturo a contemplar
la guerra que dibuixa Fer i recordo Gila parlant de 
"el enemigo".



L'absurd i l'àcid s'agermanen i apareix un somriure sorneguer.


Fins i tot la professora-dona-mare apareix com una treballadora fent la seva guerra particular.



Ens cal, més que mai, la mirada de Fer.