dissabte, 28 de desembre de 2013

Adiós a la infancia. Una aventi de Marsé



Sabor de barrio en el escenario del Lliure de Gràcia donde el mundo de Juan Marsé se exhibe como una colección de cromos rescatada del baúl de los recuerdos.

El público hace ejercicios de melancolía mientras las cicatrices de la memoria se empapan de buena literatura i la música de Jaume Sisa nos traslada al Setè cel de las aventis.


dijous, 19 de desembre de 2013

Markus Zusak (2007), La lladre de llibres. Barcelona: La Campana


Els llibres salven la vida de Liesel Meminger, la lladre de llibres, a qui toca viure en plena II Guerra Mundial a la Alemanya de Hitler on "els carrers eren venes rebentades" P. 22.

Escena de crema de llibres a Berlín. 
National Archives and Records Administration, College Park, Md.    

La narradora, la Mort omnipresent, recull el relat de la nena i el guarda fins que, molts anys després, li toca emportar-se-la. Aquesta Mort és una amant de la literatura:

"Hi ha una pila d'històries (només un grapat, com ja t'he insinuat abans) que em distreuen de la feina, igual que els colors. Les recullo dels llocs més infortunats i mes inversemblants, i m'asseguro de tenir-les presents mentre em dedico a la meva feina. La lladre de llibres és una d'aquestes històries."P. 561.

Precisament, unes de les metàfores que trobo més interessants són les cromàtiques, ja que fan imaginar un ambient incolor gris i blanc amb uns tocs d'uns dramàtics colors càlids: vermells, grocs o carabasses, que em fan pensar en dibuixos a llàpis i en pintura expressionista.

 "La pluja semblava feta d'encenalls de llapis gris."P. 339.

Van Gogh, Churchyard sota la pluja

El 1942 i principis del 43 el cel d'aquella ciutat (Stalingrad) era cada matí d'una blancor com de llençol rentat en lleixiu." P. 116.


Hill, Field, Clouds - Sketch (Scotland)  ©2013 Katherine Kean

"Quan vaig acabar (de recollir els morts del bombardeig de Colònia) el cel era groc, com un paper de diari quan es crema." P. 349.


Edward Munch, El crit

Però, la mort narradora juga amb els colors i els projecte en atrevides i expressives cinestèsies sobre diferents realitats:

"El cel era gris. Del color d'Europa" P. 34.

De l'Europa en guerra: del fred,  del terror i del fanatisme.

"Per a mi el cel de color de jueus" P. 362.

Dels milers de jueus dels quals recollia l'ànima a Auschwitz o Mauthausen.

Hellmut Bachrach-Barée (1898-1969)
Death March, Dachau to Tölz, May 1945

"Com acostumo a fer sempre, em vaig dir a mi mateixa que estava massa enfeinada per quedar-me a sentir els crits del carrer Himmel. Ja és prou dolent quan la gent m'enxampa amb les mans a la massa; o sigui, que vaig decidir fer el mateix de sempre i vaig fer mutis a la llum d'un sol de color esmorzar."

Emil Nolde, Sol
Després del bombardeig del pobre carrer de la Liesel a la ciutat de Molching la mort no va voler trobar-se amb la nena, que s'ha salvat miraculosament, i per sobre de la devastadora escena s'aixeca un sol que imaginem esmorteït, però amb una mica d'esperança: supervivent.


Si els colors donen el to de l'estil, les paraules i les històries ens porten al tema vertebrador de la novel·la i les metàfores ens ajuden a copsar-lo en la seva complexitat.

Leisel és una nena que descobreix amb esforç el poder verbal i es convertirà en "l'agitadora de paraules."

Hi ha paraules com destrals (P. 177) i com ferides (341) però també com pedres precioses (P. 268) i com aliment (341). Poden encendre una guerra i poden lluitar contra la por.

La lladre de llibres llegeix en veu alta al refugi mentre bombardegen la ciutat:


"Cap a la tercera pàgina, tothom callava menys la Liesel.
No es va atrevir a alçar la vista, però notava les mirades de por clavades en ella mentre s'empassava les paraules del llibre i les expel·lia com una exhalació. Dintre seu, una veu tocava les notes. Deia: aquest és el teu acordió"."P. 396.

L'agitadora de paraules s'indigna contra el poder malèfic de les paraules:

"Les paraules. Per què havien d'existir? Sense elles no passaria res de tot això. Sense paraules el Fürher no seria res.
Quin bé fan les paraules?
Ho va repetir en veu alta perquè ho sentís aquella habitació il·luminada de carabassa:
Quin bé fan les paraules?" P. 533.

No vol llegir més, però ara passarà a l'acció i escriurà per consell de l'Ilsa Hermann, que es convertirà en una mena de mare:

"Li va regalar un motiu per escriure les seves pròpies paraules i per adonar-se que les paraules també l'havien tornat a la vida.
"No et castiguis" sentia que deia un altre cop. Però hi hauria càstig, i dolor, i també hi hauria alegria. En això consistia escriure." P. 536.

Per això, la seva història és al mateix temps horrible i meravellosa i les seves paraules com diu la Mort són: 
" tan punyents i al mateix temps tan lluminoses." P. 562.

Lograrà captar aquests matisos la versió cinematogràfica?




diumenge, 15 de desembre de 2013

AURA 3: L'anell d'Afrodita


Em treu l'anell mentre suro sobre una mar blanca.

No hi sóc, però tinc una percepció zenital nítida de l'escena.

M'omple una felicitat estranya i plàcida encara que la meva filla plori mentre s'encaixa l'aiguamarina envoltada d'or blanc al dit petit de la mà dreta, al mateix lloc on jo l'he portat durant més de mig segle. Va caldre un miracle perquè m'acompanyés tota la vida.

La pedra brilla en la foscor de l'habitació com si tingués llum pròpia, poc m'ho podia pensar, quan la vaig perdre un dia de platja a Sitges, que ara la tindria tan present. Quin disgust que vaig tenir! I, com si hagués estat un presagi, el compromís amb l'Agustí es va trencar de seguida.

L'estiu següent vaig tornar a la mateixa platja, la de Sant Sebastià, i quan passejava per la sorra humida on trenquen les onades amb la Clara i el seu germà, vaig notar una cosa enganxada al dit petit del peu dret: allí, mig colgada, hi havia l'anell amb l'aiguamarina que m'havia regalat l'Agustí, amb la pedra més blava que mai.


El que seria pare de la filla que gairebé ja no puc veure va recollir l'anell, me la va posar al dit petit de la mà dreta i va dir: Un regal d'Afrodita!


Agustín Fernández Paz, No hi ha nit tan llarga. Alzira: Bromera



Ens arriba la traducció de la novel·la publicada en gallec a Xerais el 2011.
La portada de les dues edicions és un símbol magnífic del contingut del llibre: l'emblemàtica fotografia de Rosa Parks, detinguda l'any 1955 a Montgomery per no cedir el seient a un home blanc, perquè "estava farta de cedir i cedir". Encara que va ser empresonada, va aconseguir que es declarés il·legal la segregació en el transport a la seva ciutat.

La fotografia va al pel amb la intenció de l'autor que és mostrar en un cas, gairebé de novel.la de detectius, que no es pot deixar que l'oblit tapi les injustícies.

Fernández Paz utilitza les metàfores amb mesura i se les guarda pels moments crucials, com quan el fantasma del pare injustament acusat de violació pot descansar finalment en pau, després del que ha desvelat el fill, trenta anys després dels fets.

"Un aire que semblava més dens a mesura que m'aproximava a la galeria, com si un imant invisible concentrara tota l'energia dispersa. Poc després, amb la mateixa lentitud amb què s'obri una flor, va acabar formant-se la figura de mon pare."


Amb fantasma i tot, la novel·la té un gran valor documental: és un retrat de la generació del 68 a l'Espanya de Franco.

diumenge, 8 de desembre de 2013

Ursula K. Le Guin (2003), El nombre del mundo es bosque. Barcelona: Minotauro

En un planeta, a veintisiete años luz de la tierra, los machos de la  especie humana  desertizan los bosques y esclavizan a los indígenas verdes: los athashianos. Publicada en los años 70 del siglo pasado se trataba de una parábola de la guerra del Vietnam que continúa teniendo vigencia.

Frente a los varones invasores, los  athashianos forman una sociedad matriarcal pacífica fundida con el bosque, su hábitat natural en la que un grupo de hombres se forman para ser soñadores.

–"¿Te caben los sueños en las manos?
–Sí.
–¿Los tejes y los modelas, los diriges y los sigues, los comienzas e interrumpes a voluntad?
–A veces. A veces me da miedo.
–A quien no." P. 38.

"Los althashianos "no podían tener jaqueca , cuando soñaban despiertos ahuyentaban las tensiones una semana antes de que apareciesen. Prueba, prueba soñar despierto. Empieza como Selver te enseñó. Aunque no sabia nada de electricidad ni podía comprender los principios del EEG, ni bien oyó hablar de las ondas alfa y cuándo aparecen, Selver dijo: "Ah, sí, se refiere a esto" y en el aparatito que registraba el funcionamiento de la cabecita verde aparecieron los inconfundibles garabatos alfa; y en una clase de apenas media hora le había enseñado a Lyubov cómo provocar e interrumpir los ritmos alfa." P. 56.

Tanto los sueños como el canto son mecanismos que pacifican a los nativos:

"Los adolescentes que no han dominado aún el sueño controlado o el canto competitivo suelen luchar entre ellos, o pelearse a puñetazos." P. 62.

En esta sociedad matriarcal aparece desdibujado el papel de las mujeres ya que el relato se centra en la figura del héroe o avatar, encarnación terrestre de un dios,  Selver que, excepcionalmente, recurre a la violencia para expulsar de su planeta a los seres humanos.

La novela es antibelicista y ecologista. A ella remite, por ejemplo, la popular película Avatar de James Cameron.


¿Estamos regresando al futuro del pasado?