dimecres, 25 de setembre de 2013

Joan Pinyol, Pilota de set. Barcelona: Proa

Els set pecats capitals, a capítol per pecat.


El luxuriós és un "cap de cony" (P 15).
La tacanya pensa que "d'aquella carretera, en podria treure més suc econòmic que de tots els tarongers de l'horta valenciana." (P 30)
El superb exclama:" A cagar a la via!" P. 37.
La golosa anomena als pinyons, "llàgrimes blanques dels boscos" (P. 57)
La, amb raó, irada desitja "que aquell vilafranquí es convertís en un gat i pogués pagar amb la vida totes les males jugades que li havia fet patir."( P. 65)
L'envejós "arrufava el nas com el porc senglar de les Quatre Carreteres". (P. 88)
I, per fi, la mandrosa contempla el Pla del Penedès "enmig d'una plana que semblava aturada en el temps." (P. 105)

Llenguatge col·loquial de personatges que van fent via amb els seus pecats, sense saber quan s'acaba el joc, el set i el partit.

diumenge, 22 de setembre de 2013

AURA 2: Núvols que respiren



Era un carai de xicot, llest que podia veure créixer l'herba, però sempre als núvols. Mai no es cansava de mirar com s'inflaven i passaven de ser una lluita de gegants a un drac damunt un cavall. Com s'esfilagasaven creant esquelets de zombis o d'ocellots inaudits. Xalava quan el cel s'omplia d'un ramat d'ovelles de cotó i, més encara, si el vent el movia en direccions oposades empenyent exercits de balenes blanques. 

El Bernat, carai de xicot, tenia la barra d'explicar-nos els deliris i la mare l'escoltava i li donava ales, en aquell gandul, hi veia un noi sensible, encara que quan no pintava núvols, dibuixava les taques d'humitat de la paret com si fossin imatges del text de Rorschach. Jo em donava als dimonis.


Que no veus que aquest noi va pel pedregar, que no en farem res de profit, que perdrà l'enteniment... més val que vingui amb mi al futbol i que es deixi de dibuixos: en lloc d'un home ens sortirà un marieta.


Després va venir la malaltia de la dona que se la va emportar a l'altre barri en un tres i no res, pobre Carmina, i a mi em va deixar més sol que un mussol.

El Bernat es va independitzar i vivia de feines mal pagades fidel a la seva dèria: intentava captar la respiració dels núvols amb fotografies, deia. De pebrots per fer la seva, sí que en té. Tossut com una banya de ruc, no em volia escoltar quan li deia que deixes aquella vida sense sentit, i amb prou feines compartíem un dinar en un restaurant ràpid una vegada al mes.

Fins que un dia em va explicar que havia trobat la manera de fabricar núvols i jo em vaig espantar i indignar alhora: aquell capsigrany havia perdut el seny! Per ell farà, apa, a cagar a la via!

L'altre dia va venir amb dues fotografies grans de núvols dins d'edificis estranys. I va, i me les penja a menjador. Estava content, el carai de xicot, perquè hi ha babaus que els hi compren.

Ara, jo també em miro els núvols penjats a la paret com un babau, m'atreuen com els imants les espurnes de ferro, se m'entelen els ulls, sospiro i el nus de l'estómac s'afluixa mentre parlo sol: Si la Carmina pogués estar al meu costat veurient com respiren els núvols!



dimecres, 18 de setembre de 2013

Metàfores visuals 8: Els núvols de Berndnaut Smilde

Smilde ha obert del tot la porta de Magritte als núvols interiors.


L'artista els fabrica i els fotografia captant la seva etèria fantasmagoria.


Els efectes de la llum i de la humitat els vesteixen d'or o de gassa i el que era efímer, sobreviu.



La càmera captura imatges vaporoses i contundents en escenaris tancats que serveixen d'estoig a joies-núvols.



El pensament es suspèn mentre contemplem com infants les formes canviants atrapades en un instant de plenitud.


Un any de "Temps de metàfora"


Chema Madoz, amb l'entrada més visitada, hi posa l'espelma









diumenge, 15 de setembre de 2013

Augusto Monterroso, Cuentos, Fábulas y lo demás es silencio. Barcelona RBA. 2013

La mejor síntesis de la sintética obra de Monterroso la escribe su heterónimo Eduardo Torres:

"Monterroso (...) exprime sus textos, para extraerles inmisericorde ese dulzor amargo propio de ciertos cítricos con que clava el aguijón de su sátira en las costumbres..."P. 316.
 
La mirada y la leve sonrisa socarrona de Augusto Monterroso
Utiliza la misma metáfora verbal que Gracián cuando en Agudeza y Arte de Ingenio definía el concepto como: "Acto de entendimiento que exprime la correspondencia que se halla entre los objetos."

Veámoslo en una fábula publicada por primera vez en 1969: "El camaleón que finalmente no sabía de qué color ponerse"

"En un país remoto, en plena Selva, se presentó hace muchos años un tiempo malo en que el Camaleón, a quien le había dado por la política, entró en un estado de total desconcierto, pues los otros animales, asesorados por la Zorra, se habían enterado de sus artimañas y empezaron a contrarrestarlas llevando día y noche en los bolsillos juegos de diversos vidrios de colores para combatir su ambigüedad e hipocresía, de manera que cuando él estaba morado y por cualquier circunstancia del momento necesitaba volverse, digamos azul, sacaban rápidamente un cristal rojo a través del cual lo veían y para ellos continuaba siendo el mismo Camaleón morado, aunque se condujera como Camaleón azul; y cuando estaba rojo y por motivaciones especiales se volvía anaranjado, usaban el cristal correspondiente y lo seguía viendo tal cual. (...)
Pero lo bueno fue que el Camaleón, considerando que todos eran de su condición, adoptó también el sistema.
Entonces era cosa de verlos a todos en las calles sacando y alternando cristales a medida que cambiaban los colores, según el clima político o las opiniones políticas prevalecientes ese día de la semana o a esa hora del día o de la noche." P. 190.
Leí la fábula el mismo día que la comparecencia de Mariano Rajoy en el Senado
 Monterroso, como Gracián, nos desvela con su ingenio las relaciones entre los objetos y las situaciones de manera que, directa, concisa y certeramente, clava el aguijón. Los dos saben que:

"Lo bueno, si breve, dos veces bueno y aún lo malo, si poco, no tan malo."


Me propongo buscar la edición ilustrada por el propio autor de La palabra mágica, para completar el ciclo de su obra y para ver si aprendo.