diumenge, 28 d’abril de 2013

El color de les metàfores quotidianes 3


Unes flors d'un blau intens entre ultramar i violeta es desfullen  sobre el terra del bosc que reneix, em semblen tot un símbol de la fugacitat de la bellesa.
Recordo la pintura d'Arthur Hughes April love. En el racó inferior esquerra, els pètals d'una rosa d'un pàlid lila desperten la mateixa sensació: dolça melancolia.


Gregory Claeys, Utopía. Historia de una idea. Madrid: Siruela (El ojo del tiempo) 2011.




Es impresionante la cantidad de literatura utópica que existe, incluso desde antes de publicarse la obra de Tomás Moro. Quizás en la composición de nuestro ADN humano exista una letra que pueda explicar esté afán de conseguir una sociedad mejor: más justa e igualitaria.

En este libro se constata que "la utopía no es el ámbito de lo imposible" y que "tampoco está en ninguna parte" de hecho han existido muchas sociedades utópicas y, seguramente, muchos elementos de la actualidad habrían sido considerados utópicos por generaciones anteriores.

Lo que sí está claro es que sin el concepto de utopía "la humanidad nunca habría avanzado en su lucha por mejorar". P. 15. En la encrucijada actual quizás necesitemos más que nunca este concepto. Pero cuidado, en nombre de la utopía se han realizado barbaridades sin cuento y el siglo XX ha sido un buen ejemplo: la resurrección de Alemania, engendró el nazismo y el comunismo degeneró en estalinismo.

Como la metáfora puede ser un poderoso instrumento del conocimiento de una gran belleza y, a la vez, ser peligrosamente sofista, así también, la utopía puede ser motor de cambio y arma del fanatismo.

¿Podemos pensar en utopías sin mayúscula que nos ayuden a evitar el negro futuro, utopías modestas pero realistas y sensatas bien planificadas, pero alejadas de las formas de autoridad tradicionales?

Podemos "mantener el compromiso con la reducción, si no eliminación, de la pobreza, y al mismo tiempo a hacer frente a la catástrofe medioambiental limitando las necesidades y el crecimiento de la población. (...) Podemos adherirnos a una nueva forma de austeridad y alcanzar una cierta sobriedad tras la embriaguez de la autocomplaciente cultura del consumismo.

¿Podemos, pues, seguir pensando en la utopía? Con cautela, sí." P. 211-212.

Sigamos pues impulsando la curiosidad de saber en un aula llamada Utopía, con un proyecto de repoblación forestal del sistema  Ibérico cuyo nombre es Uto-vía y con las ideas de Christian Felber, que recientemente ha visitado Barcelona, fundador del movimiento La economía del bien común.


acontraanalisi.blogspot.com.es/2013/04/la-contra-08-04-2013-juan-valero.html

 http://www.culturarsc.com/Entrevista/Christian%20Felber/entrevista_christian_felber.php
 http://www.youtube.com/watch?v=U4tL4eS--XM


dilluns, 22 d’abril de 2013

Diada de Sant Jordi 2013


Sant Jordi 2013

Suggeriments

Per a totes les edats


Brian Selzinick, La invención de Hugo Cabret. SM.
Descobreix el personatge del gran pioner del cinema: Georges Mélies.
Es pot completar amb la versió cinematogràfica de Martin Scorsesse i amb la magnífica exposició sobre Mélies: La màgia del cine de CaixaForum.


Lectures juvenils fins a 3r d'ESO

Jordi Sierra i Fabra, L'extraordinari enginy parlant del professor Palermo. La Galera.
Història molt original d'un mag misteriós i un ninot parlant.

Laura Gallego, El llibre dels portals. Columna.
Sense criatures fantàstiques, però màgic. També en castellà a Minotauro.

Maria Carme Roca, Katalepsis. La Galera.
Novel·la de por, també per a més grans.

Jacky i Suzy Klein, ¡Arte contemporáneo? . Nerea.
Un bon llibre per entendre i gaudir de l'art contemporani fins i tot per a adults.


Lectures per a 4t d'ESO, Batxillerat i adults

Albert Sánchez Piñol, Victus, La Campana.
Novel.la històrica apassionat de l'autor de La pell freda.

José Luis Sampedro, La sonrisa etrusca. Barcelona: De bolsillo.
Per recordar, potser, la millor obra literària de l'economista i escriptor que va recolzar el moviment dels indignats i que ha mort recentment.

Ana María Matute, Todos mis cuentos. De bolsillo.
Una bona manera d'entrar en l'univers màgic de l'autora.

Màrius Serra, Plans de futur, Proa.
La biografia del matemàtic Ferran Sunyer Balaguer, una mena de Stephen Hawking català, serveix per fer una reflexió sobre la minusvalidesa.

Josep Fontana, El futuro es un país estraño. Pasado y Presente.
Les claus de la crisi que estem vivint de la mà d'un gran mestre d'historiadors.

             Un fantàstic i literari Sant Jordi!

Ray Bradbury, Fahrenheit 451. Barcelona: Edhasa, 1986.





Distopia que ja té cinquanta anys.

La relectura d'aquesta obra que tant em va agradar quan era jove m'ha resultat profètica.

Ara sembla que els llibres que aletegen com coloms i que fan olor de nou moscada estiguin desapareixent com en el món distòpic que crea Bradbury.

Estem vivint una tecnificació mecanicista de la cultura i de l'ensenyament que menysprea les humanitats, mentre les pantalles ho van envaint tot.

"Amb les escoles formant més i més corredors, saltadors, voladors o nedadors en comptes de professors, crítics, savis i creadors, el mot "intel·lectual" va esdevenir el renec que mereixia ser (...) Segur que et recordes del nano que, a la teva classe, era l'alumne "brillant", el que s'ho sabia tot de memòria i sempre responia, mentre la resta seien com estàtues de pedra i l'odiaven. ¿I no era aquest mateix nano, hores després, l'objecte predilecte dels cops i les tortures de tota la colla? És clar que sí. Tots hem de ser iguals. No tots nascuts lliures i iguals, com diu la Constitució, sinó tots fets ser iguals  (...). Amb tot això, un llibre és un fusell carregat just a la casa del costat. Crema'l." P. 88.

Davant d'aquesta situació sembla que els personatges resistents al model de societat imperant segueixin la consigna de Juan Ramón Jiménez que apareix com a lema del llibre: Si te dan papel rayado escribe de través.

S'han de crear espais de llibertat que superin la pauta imposada. Bon consell.

També fa de bon llegir i seguir l'escrit de Ray Bradbury  Cómo alimentar la musa y conservarla.
Una bona guia per llegir com a escriptors i gaudir creant l'escriptura.
 


diumenge, 14 d’abril de 2013

Lidia Falcón, Ejecución sumaria. Barcelona: El viejo Topo. 2013

Lidia Falcón en el acto de presentación de la novela en Barcelona

Novela de tesis: no podemos olvidar ni a los policías que torturaban en Via Laietana, ni a los que los encubrían. Debemos recordar quiénes eran los que se repartían el pastel urbanístico de Barcelona. Es necesario proclamar que no se insistió demasiado en pedir la amnistía por Puig Antich, porque no convenía al incipiente eurocomunismo.

Las metáforas se usan casi únicamente para retratar a ciertos personajes animalizándolos:

"A Evaristo le gustaba imaginar a la gente con aspecto animal, así a su madre la comparaba a una perdiz, con aquella papada y el vientre que aumentaban cada año, y en aquel momento veía al comisario como un bulldog, aunque pensó que le hacía poco favor a los bulldogs, porque a él le gustaban los perros, mucho más que las personas. Pero aquella cara gorda, de rasgos pronunciados, con el cuello redondo y los ojos saltones y enormes debajo de las cejas espesas parecía el retrato de... pensó un momento, y se imaginó un rinoceronte sin el cuerno. Pero bien hincaba el cuerno el Creix cuando tenía una víctima a su disposición. Le gustaba pegarles él mismo, y así participaba en la "rueda" cuando varios policías se ponían en corro alrededor del preso y le gritaban y le golpeaban a la vez." P. 190.

En el siguiente caso la identificación de un personaje con los cactus se explicita también con toda claridad:
 
"Pedro Durán Farrell estaba en mangas de camisa, pantalón de pana y alpargatas trabajando con una pequeña azada en unos tiestos que exhibían las diversas y torturadas siluetas de cactus de todas la formas. (...) Muchas tenían flores de grandes a pétalos de todos los colores, rojas, rosadas, blancas, malvas, con pequeños lunares, formando un conjunto hermoso y atractivo y a la vez inquietante, porque a nadie se le ocultaba que todas eran peligrosas. A Ramón se le ocurrió pensar si aquel jardín no sería una metáfora del propio dueño." P. 174-175.

Del jardín de Premià de Dalt, en el que hacía de jardinero el introductor del gas natural en España, a las noches de Bocaccio; de las reuniones clandestinas de células del PSUC, a las de empresarios y de vecinos afectados por las reformas, los escenarios del fin de la Dictadura se van sucediendo, mientras unas mujeres se afanan en intentar salvar a Puig Antich.

La línea maestra de la novela es la lucha, que pronto se revela inútil, de la protagonista que la prosigue para intentar escapar de lo que se adivina como el inicio de una democracia burguesa desvirtuada que no satisface su afán utópico. Su nombre es Marcela por la pastora valiente y rebelde que aparece en El Quijote: todo un símbolo.

Se produjo una transición sin ruptura y hoy pocos se preguntan qué ha sido de muchos de los personajes que aparecen en esta novela: Lidia Falcón deja su testimonio.

 Marcela defiende su libertad en el entierro de Crisóstomo

diumenge, 7 d’abril de 2013

Lo gaiter del Besos, Botifarra de pagès. Versos per tocar el dos. Barcelona: Pòrtic. 2013



El passat dimecres ens vam ben divertir a la presentació d'aquest llibre a la seu d'Òmnium Cultural cantant velles cançons del temps de la xiruca amb nova lletra de l'autor i amb música de  Jaume Arnella.
   
Ramon Solsona ha tornat a utilitzar el pseudònim de Lo gaiter del Besos per publicar aquest recull de poemes satírics, resultat, com ell mateix diu al Proemi, d'un bufarut necessari "com el vapor d'una vàlvula que allibera una pressió excessiva, insuportable." 

Aquests versos s'incorporen a la millor tradició literària satírica i burlesca: estan ben lligats i tenen música. La rauxa no està renyida amb el treball acurat ni la rialla amb el plaer que trobem en l'obra ben feta.

Com és lògic, hi apareixen ben representats els recursos típics de la sàtira: els jocs de paraules, des del que juguen amb noms propis fins els jocs de derivació, els termes escatològics i sexuals, les hipèrboles i les metàfores lexicalitzades com: botifarra de pagès, gat escaldat, cafè per a tothom o olor de naftalina.

Em detindré en aquesta última per observar com des del significat ja assentat al diccionari de: "Expressió amb què hom fa referència a institucions, a ideologies, etc., massa tancades, que ja no evolucionen." l'autor pren impuls i es llança a crear analogies noves, com les que apareixen al poema que porta per títol "País de naftalina":

"Bagul arnat, ratat de corcadura,
golfes plenes de pols, rampoina trista,
veta abundant de caspa i floridura,
ecosistema de taxidermista."

Aquest vers final és totalment inesperat i d'una potent contundència.

El mateix passa amb les referències sexuals i escatològiques que sovint deriven cap a metàfores amb termes científics i mèdics més actuals, algunes de les quals estan en fase de lexicalització com "ADN de Borbó" i d'altres són innovadores " L'autor ha segregat anticossos literaris" P. 9. "supositori de constitucionalisme" P. 18. "majorals d'Extremadura/ de neurona embarbussada..."P. 95.

La hipèrbole metafòrica sovinteja, en destacaria aquesta:

"i cada cop hi ha més bancs/ de sardines estelades" P. 37.

Que m'evoca el versos de l'Oda a Barcelona de Verdaguer:

"persò ni un peix se veya dintre la mar inmensa
sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó
."

Ramon Solsona va advertir en la presentació que només hi havia un poema que estava escrit seriosament "País admirable" sorgit del fet de retrobar un antic professor de FEN convertit en funcionari de la Generalitat. El poema utilitza repetidament el tòpic de l'Ubi sunt i està escrit en tercets encadenats com cal al seu to d'elegia:

Què se n'ha fet, de la grotesca dansa
de dropos, xarlatans i oportunistes
que en el règim tenien la pitança?

Què se n'ha fet, dels fatus falangistes
en camisas azules enfundats?
Què se n'ha fet, dels vells sindicalistes

i tota aquella trepa d'enxufats?
Què se n'ha fet, de tantes canongies
que abeuraven addictes i cunyats?

On són els militars i policies
que d'impulsar el terror s'encarregaven?
On són els capitostos que aquells dies

a Via Laietana torturaven?
On són els magistrats encobridors,
els jutges que el franquisme sustentaven? P. 78.

Així acabo i així començaré la propera entrada que tractarà de l'última novel·la de Lidia Falcón que sembla contestar aquestes preguntes.  Si voleu sentir el poema complet i llegit pel mateix autor, el trobareu al següent enllaç on hi ha tot l'acte de presentació.