El passat dimecres ens vam ben divertir a la presentació d'aquest llibre a la seu d'Òmnium Cultural cantant velles cançons del temps de la xiruca amb nova lletra de l'autor i amb música de Jaume Arnella.
Ramon Solsona ha tornat a utilitzar el
pseudònim de Lo gaiter del Besos per
publicar aquest recull de poemes satírics, resultat, com ell mateix diu al
Proemi, d'un bufarut necessari "com el vapor d'una vàlvula que allibera
una pressió excessiva, insuportable."
Aquests versos s'incorporen a la millor
tradició literària satírica i burlesca: estan ben lligats i tenen música. La
rauxa no està renyida amb el treball acurat ni la rialla amb el plaer que
trobem en l'obra ben feta.
Com és lògic, hi apareixen ben representats
els recursos típics de la sàtira: els jocs de paraules, des del que juguen amb
noms propis fins els jocs de derivació, els termes escatològics i sexuals, les
hipèrboles i les metàfores lexicalitzades com: botifarra de pagès, gat escaldat, cafè per a tothom o olor de
naftalina.
Em detindré en aquesta última per observar com
des del significat ja assentat al diccionari de: "Expressió amb què hom fa
referència a institucions, a ideologies, etc., massa tancades, que ja no
evolucionen." l'autor pren impuls i es llança a crear analogies noves, com
les que apareixen al poema que porta per títol "País de naftalina":
"Bagul arnat, ratat de corcadura,
golfes plenes de pols, rampoina trista,
veta abundant de caspa i floridura,
ecosistema
de taxidermista."
Aquest vers final és totalment inesperat i
d'una potent contundència.
El mateix passa amb les referències sexuals i
escatològiques que sovint deriven cap a metàfores amb termes científics i
mèdics més actuals, algunes de les quals estan en fase de lexicalització com
"ADN de Borbó" i d'altres
són innovadores " L'autor ha segregat anticossos
literaris" P. 9. "supositori
de constitucionalisme" P. 18. "majorals d'Extremadura/ de neurona embarbussada..."P. 95.
La hipèrbole metafòrica sovinteja, en
destacaria aquesta:
"i
cada cop hi ha més bancs/ de sardines estelades" P. 37.
Que m'evoca el versos de l'Oda a Barcelona de
Verdaguer:
"persò ni un peix se veya dintre la mar inmensa
sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó."
sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó."
Ramon Solsona va advertir en la
presentació que només hi havia un poema que estava escrit seriosament "País
admirable" sorgit del fet de retrobar un antic professor de FEN convertit
en funcionari de la Generalitat. El poema utilitza repetidament el tòpic de l'Ubi sunt i està escrit en tercets encadenats com cal al seu to
d'elegia:
Què se n'ha fet, de la grotesca dansa
de dropos, xarlatans i oportunistes
que en el règim tenien la pitança?
Què se n'ha fet, dels fatus falangistes
en camisas
azules enfundats?
Què se n'ha fet, dels vells
sindicalistes
i tota aquella trepa d'enxufats?
Què se n'ha fet, de tantes canongies
que abeuraven addictes i cunyats?
On són els militars i policies
que d'impulsar el terror
s'encarregaven?
On són els capitostos que aquells dies
a Via Laietana torturaven?
On són els magistrats encobridors,
els jutges que el franquisme
sustentaven? P. 78.
Així acabo i així començaré la propera entrada que tractarà de l'última novel·la de Lidia Falcón que sembla contestar aquestes preguntes. Si voleu sentir el poema complet i llegit
pel mateix autor, el trobareu al següent enllaç on hi ha tot l'acte de
presentació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada