dimarts, 16 d’octubre de 2012

Leonardo Sciascia, El día de la lechuza. Barcelona: Tusquets. 2008



-->
Reedició d’una obra clàssica que va inaugurar el subgènere narratiu el 1961 i també cinematogràfic , la versió és de 1968, on es retraten els mil rostres de la màfia. És ben actual.

En destacaré dues metàfores extenses que ens fan més viva i entenedora la por i la mentida.

El miedo lo tenía dentro como un perro rabioso: gañía, jadeaba, babeaba, aullaba repentinamente en sus sueños; y mordía, dentro mordía, en el hígado y en el  corazón. Los médicos le habían examinado esos mordiscos en el hígado que continuamente le quemaban, y la repentina y dolorosa sacudida en el corazón, como la de un conejo vivo en la boca del perro, y le habían dado medicinas como para cubrir la superficie de la cómoda; per no sabían nada, los médicos, de su miedo.” P. 30.




“… el confidente había diseñado su mentira; a cada detalle que añadía, a cada retoque, como un pintor que se aleja del cuadro para juzgar el efecto de una pincelada, decía “perfecto: no falta nada”, pero de nuevo se acercaba a retocar y a añadir…” P. 31.



dilluns, 1 d’octubre de 2012

La paradeta de frankfurts a Mart de Les cròniques marcianes



“En Sam Parkhill té els frankfurts bullits, el chili cuinant-se i la paradeta neta com una patena. ¡Vinga Terra, envia’m els coets! Va sortir a mirar-se la parada. Era perfecta: com un ou acabat de pondre al bell mig de l’eixut fons marí, l’únic nucli de llum i escalfor en centenars de milles de solitud. Era com un cor que bategués, sol en un gran cos fosc. Gairebé va sentir-se ensorrat d’orgull.” Pàg. 252.

La ironia s’ajunta a les metàfores i ens proporciona aquesta descripció magistral. Aquesta paradeta de frankfurts condensa la mentalitat dels terrícoles que colonitzen la terra promesa i trenquen la placidesa idíl·lica de la utopia:

 “Era un capvespre d’estiu a Mart, plàcid i sobri. Les barques, delicades com flors de bronze, navegaven amunt i avall dels canals de vi verd. Als habitatges, llargs i interminables, que s’acoplaven als pujols com serps tranquil·les, els amants mormolaven amb mandra, ajaguts als frescos llits nocturns. Pàg. 35.

“L’albada de Mart fou tranquil·la com un pou fresc i negre...” Pàg. 37

“... les ciutats són belles. Sabien com encaixar l’art amb la vida. Per nosaltres americans, sempre han estat coses separades. L’art era una cosa que es guardava a l’habitació del fillet boig. L’art era una cosa que es prenia a petites dosis, cada diumenge, barrejat amb la religió, potser. Els marcians tenien art, religió, de tot...” Pàg. 118.

Però la invasió de colons de la Terra trenca l’harmonia:

“Els coets venien com llagostes, en núvols que s’escampaven com flors de fum rosat.” Pàg. 143.

Hi ha alguna excepció, hi ha certs colons que tenen altres actituds, aquí hi ha un bri d’esperança:

“Plantaria arbres i sembraria herba. Aquesta seria la seva feina (...) Declararia una guerra hortícola privada amb Mart. Pàg. 138.

Quan plou i les llavors fructifiquen:

“Queia la pluja. La gran llesca negra del cel, esquerdada per sis potents llampecs, com una porcellana meravellosament clivellada, queia a terra. Va veure deu bilions de cristalls de pluja, fotografiats per la descarrega elèctrica. Després foscor i aigua.” Pàg. 140.

Totes les citacions provenen de Ray Bradbury, Les cròniques marcianes. Barcelona: Proa. 2000. Traducció de Quim Monzó.