dijous, 17 de maig de 2018

Monika Zgustova (2009) Jardí d’hivern. Barcelona: Proa




Em vaig enamorar de Praga l’estiu del 1976: una ciutat amb riu per abandonar-se a la melancolia i somiejar. Un poble de conte de fades per cor i uns museu dalt la muntanya per amarar-se d’art.


Jardí d’hivern m’ha fer reviure aquell ambient nostàlgic i decadent que no podia amagar la crosta totalitària que havia ofegat amb tancs la primavera del 68.

 La repressió era palpable, només dir que a la residència d'estudiants on m'allotjava cada habitació tenia un aparell de ràdio amb únic botó per encendre i apagar: només hi havia una emissora per escoltar.

Ara bé, al carrer bullia de ganes de llibertat i es conspirava a les tavernes fondes tot bevent cervesa. Tothom s’interessava pels foresters, sobretot si veníem d’un lloc on acabava de morir un dictador i més encara si portàvem texans que de tan buscats com anaven ens els volien comprar. 

A esquitllentes, tot això apareix a la novel·la de Zgustova. És el marc on s’explica una història universal: la lluita entre la bellesa i el poder, la integritat i l’ambició desmesurada, la coherència i l’oportunisme, l’amor i la conquesta, la contemplació i l’acció.

De tota manera, hem d’anar amb peus de plom. Encara que aquestes dualitats segueixen vives, com tota simplificació, amaguen certes fal·làcies.

Els representants de la bellesa, la integritat, la coherència i els ideals poden resultar ser, com el Karel, uns imbècils, en el sentit etimològic del terme, és a dir, massa orgullosos per acceptar bàculs. Aquests intel·lectuals poden tenir la temptació de tancar-se en la seva torre de marfil, tot deixant que els espavilats conqueridors se n’aprofitin. A les èpoques de la meva estada a Praga, els anomenavem puretes. La protagonista s'hi va tornant fins que es fa malbé la vida tancada en el seu particular jardí d'hivern, encara que en gaudeixi, és una presó daurada. L’Eva segueix la lliçó de l’àvia, la seva guia davant uns pares absents:

 “Mira, nena (...) observa amb molta atenció aquest rectangle en el qual es reflecteix tot el que és insubstituïble al món, ¿ho veus? Un gerani blanc, un bedoll blanc, unes orenetes negres. Això és el que queda, cap règim polític, cap dictador, ni tan sols una guerra. Això és el que sempre m’ha donat forces, això i la música.” P. 62.

Aquests plaers de la lectura, l’escriptura, l’art, el paisatge i, sobretot, la música estan magistralment plasmats en el text. Fins i tot em fa llàstima que cap el final la protagonista es negui, com el Karel, a obrir el seu cor a la joia de l’Himne a l’alegria.

No em resisteixo a citar el fragment de com el Karel travessa el Moldava desbordat amb el violoncel sobre el cap per arribar a un concert. Un conjunt d’imatges molt potent que podria anar acompanyar de música de Beethoven i que m'evoca la pintura prerefaelita d'Ofelia

 “...al riu floten catifes i coixins, cadires i quadres. En Karel distingeix fins i tot un ósset de peluix, a més d’una pilota de futbol i un vestit llarg i immaculat de núvia. I entre una nina negreta amb ulls parpellejants i una amolla buida de vi, hi neda un jove de cabells foscos, els flocs ondulats se li desfan a l’aigua i li suren darrere del cap com si fossin algues.” P. 34.

John Everett Millais (1852) 

Se m’acut que, potser, la història de l’Eva, la primera dona, no és res més que una al·legoria i la tria entre el Karel i el Milan és l’elecció que ha de fer el poble entre els ideals i la dura realitat d’un poder corrupte.

Si és així, el missatge del text és terrible: gaudim dels nostres jardins d’hivern particulars i deixem-nos anar cap a la mort, perquè cap lluita porta enlloc.

“la meva llibreria de segona mà, el meu particular jardí de les delícies, el meu jardí d’hivern privat, ple de flors i de perfums, la meva voluptat particular.” P. 131.

“...jo que m’havia passat tota la vida en un país tancat com una presó i no em relacionava sinó amb un grupet de presoners com jo mateixa, molt en el fons sabia que no havia de viatjar a París per més que ho desitgés.” P. 236.

Tot i això, l’anàlisi de la situació social i política d’aquesta víctima dissident és clarivident i la gran paradoxa esclata al final:

El canvi de règim no ha complert les expectatives de llibertat: la censura política és substituïda per la censura de la llista d’èxits, la mà totpoderosa de l’estat totalitari per l’esclavatge dels mercats financers i, a més a més:

“...malgrat havíem establert la tan anhelada democràcia se’n beneficiaven sobretot els que havien viscut bé durant l’antic règim; ells si que la podien celebrar, perquè tots els sistemes polítics els esqueien. “ P. 229.

L’Eva s’ha convertit en estrangera a la seva pròpia ciutat, només li queda continuar somiejant que fuig del món asseguda darrere el Karel amb una mítica moto Harley-Davidson que, sorprenentment, trobem en plena època comunista.

 He retornat a la Praga del segle XXI i la màgia, potser idealitzada per la meva juventut ha desaparegut. Els àngels exterminadors del màrqueting capitalista han trencat l’aura general de misteri, bellesa i nostàlgia, que només he trobat ara a certes hores i a certs racons de la ciutat.



 

 


dimarts, 1 de maig de 2018

William Morris i el moviment Arts & Crafts a Gran Bretanya. Museu Nacional d’Art de Catalunya i Fundación Juan March




Des que el jove professor Antoni Marí cap a l’any 1974 ens va proposar a un grup de l'Autònoma la lectura de News  from Nowhere de William Morris,  ha plogut molt.


Així i tot, continuo considerant el socialisme utòpic de Morris quotidià i proper, mentre  gaudeixo de la seva estètica lligada a l'ètica que no estava lluny dels valors  del meu entorn menestral i rural on els oficis eren justament valorats: 

Antiga escola d'Arts i Oficis del Clot

“No vull art per a uns quants, de la mateixa manera que no vull l’educació per a uns quants o la llibertat per a alguns.”  

Aquesta exposició del MNAC m’ha tornat a la joventut, a la primera vegada que vaig veure a la vella Tate les obres dels prerafaelites i vaig estimar l’elegància dels dissenys de Morris & Company i dels seus successors. 

Perquè Morris no en tenia prou en pintar ni en escriure. Ell volia un entorn on viure fos, no només agradable, sinó respectuós amb l’entorn i amb la societat; per això va caldra una empresa integral de decoració, com en diríem ara, on els arts i els oficis es complementessin.  

Des de edicions de llibres que són veritables joies, a estampats de teles i de papers pintats.




Des de disseny d’edificis i interiors que s’entenen com una globalitat.

 

Fins a pintures. M’aturo en aquesta que té com a model a Jane Buden, l’esposa de William Morris que apareix com a Isolda.


Jane Buden pintada per William Morris


Però el millor retrat i més conegut de la Jane és el de Dante Gabriele Rossetti com a  Proserpina. Estem davant d’una dona que com a model d’artistes ha pujat en l’escala social i és la que inspira a Bernard Shaw Pigmalió.



Encara hi ha més, la dona de Morris va ser també una artesana-artista amb el seu ofici de bordadora i no de qualsevols bordats sinó d’uns dissenys que fins i tot a mi em fan venir ganes d’agafar l’agulla.


Dins de la mentalitat de l’època l’utopisme de Morris postulava una integració moderada de la dona a l’entorn del treball no alienant i de l’art.

Per exemple, deixant la costura, trobem dones orfebres com i expertes en el treball de l’esmalt que tan de ressó va tenir a casa nostra.

Ernestina Mills al seu taller de Kensington c. 1900

Ernestina Mills, Mirall de coure i esmalt

No puc acabar sense esmentar els vitralls tan típics de la decoració modernista 


Ni els mobles que fan cert el que l’artista afirmava:


“No tinguis res a casa que no sàpigues que és útil o que no consideris bell” 

Per acabar, les rajoles pintades on, en aquest cas, s’ilustra el conte de la Ventafocs amb l’estètica medieval estilitzada que tan agradava els prerafaelites. Una verdadera delícia.

Com deia aquest artista i artesa integral: 

“El veritable secret de la felicitat rau a sentir un interès genuí pels petits detalls de la vida quotidiana.”

 

 


dijous, 19 d’abril de 2018

Olga Sacharoff al Museu d'Art Contemporani de Girona

Nikolàievna Saharova (Tbilisi 1881-Barcelona 1967)  va ser una pintora que des de la seva Geòrgia natal, va anar a parar a Barcelona, després de passar per París, tot fugint de les guerres del segle XX.  

Assimila el postimpressionisme i el avantguardisme amb un estil personal que, a vegades, em fa pensar en l'estètica de les representacions de les icones bizantines.





Certes pintures també  em recorden la manera de pintar del duaner Rousseau que ella porta fins i tot a sota les aigües.





Poc a poc, la seva pintura es va difuminant, com en els rams de flors exquisits, i no m'estranya que tingués èxit entre els seus amics de la burgesia catalana i una mica més enllà.



Potser compartia el gust per les flors amb el seu marit, l'artista Otho Lloyd. D'ell és la fotografia següent.  




Per cert, Otho Lloyd era nebot de l'escriptor Oscar Wilde i germà del poeta i boxejador dadaista Arthur Cravan la història del qual estic ara redescobrint arrel de la lectura de Viva de Patrick Deville. Els fils de la història s'entortolliguen. Ja en parlarem.

Tornem a la pintura d'Olga Sacharoff perquè cal dir que la dolçor d'aquestes pintures no amaga la rigidesa de la vida social de la postguerra.


Riu de gent grisa a les Rambles.


Les mirades no callen, insinuen.



 I el sentit de l'humor esclata: tants caps, tants barrets.



Acabo amb l'autoretrat que és el meu preferit, un vell conegut del Museu de Valls.



Olga Sacharoff: tendresa, determinació i fortalesa 








http://www.museuart.com/exhibition/olga-sacharoff-pintura-poesia-emancipacio/